diumenge, 23 de setembre de 2012

Els nens malalts.

Cada vegada es veuen pel carrer menys nens que estan malament, i els que es veuen solen ser nois amb paràlisis cerebrals, malalties que no es detecten amb l'amniocentesis, o problemes de durant el part. Hi vaig pensar ahir, quan vaig veure un nen que visiblement tenia una alteració cromosòmica molt més greu que una síndrome de Down. En Miquel es va impressionar molt, però gràcies a Déu ja ha après a ser discret, i va esperar a sortir de la botiga per preguntar.
Suposo que els diagnòstics prenatals fan que molts nens d'aquests no arribin a néixer. Ho dic sense ànims de jutjar a ningú, i prego que aquest post no derivi en un debat entre proavortistes i antiavortistes. Potser algun dia escriuré sobre l'avortament, no se si m'hi veuré amb cor.
A casa sabem el que és tenir un membre amb moltes mancances, us he parlat molt d'en Damià, i també la problemàtica que això suposa als pares de nens així, ho podeu llegir aquí, i també podeu llegir tot el que he escrit sobre el Damià clicant a l'etiqueta que veureu al final d'aquest missatge.

Ahir també parlàvem en el grup de revisió de vida, alguns tenim només fills biològics, altres tenen fills biològics i adoptats, altres tenen només fills adoptats, i una altra està esperant un fill. I jo els deia que tenir un fill és sempre arribar a assumir que la vida no és com tu volies que fos, sinó com és.
Vull dir, entre els molts dols que tenim en la vida, un d'ells és acceptar que els fills no són com nosaltres volíem, sinó com són. Alguns fins i tot han de viure aquest dol en el procés d'arribar a tenir un fill, havent d'acceptar una infertilitat, per exemple. Passa molt sovint amb tot això dels fills: el nostre esquema pre-fixat abans es topa amb la realitat, i cal encarar-ho amb amor, i amb humor, i amb optimisme.

Tot això ho dic per introduir aquest vídeo, que m'ha entendrit. Una nena autista que a més té la Síndrome de DiGeroge. No se si els seus pares van saber-ho abans que ella nasqués, o van decidir tirar endavant malgrat tot. Aquesta nena s'ha après tot el ballet de Coppèlia. De memòria! El que veieu és només un fragment.
Els pares la veien ballar per casa, i la van enregistrar. La nena dansava sense música! Després van comparar-ho amb el vídeo de Coppèlia i van veure que la nena ho reproduïa tot fil per randa.
Segur que no acabarà una carrera, no crec que tingui converses profundes, se del cert que els seus pares han passat un dol molt gran, i han lluitat molt i s'han sentit sovint enrabiats amb el destí.
Però mireu quin àngel, quina sensibilitat, quina alegria, quin entusiasme.
I no us perdeu el final del vídeo, segur que us arrenca un somriure.



3 comentaris:

Mercè Solé ha dit...

De fet, a mi em sembla que som molt poc tolerants amb els nois i noies amb discapacitat. És cert que hi ha vides doloroses, que no voldríem per a ningú. Però em sembla que nosaltres ens espantem molt aviat. A mi em va fer pensar aquest enllaç: http://antoniocenteno.blogspot.com.es/2012/08/sobre-el-aborto-eugenesico_3.html, escrit per un militant d'ICV amb una gran discapacitat...

SSQ ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
SSQ ha dit...

Aquesta tarda, en una escola ordinària i durant una estona, he estat asseguda al costat d'un nen que presenta paràlisi cerebral. Li estava explicant un conte quan, de sobte, el nen ha esclatat a riure amb gust. Feia temps que no havia vist a una persona riure amb tantes ganes. Se m'ha encomanat i de tant riure, fins i tot em baixava alguna llàgrima. Alguns dels altres nens i nenes també reien de veure i sentir com ell reia, però segurament també de veure'm a mi, partint-me de riure. I com més reia una servidora, més reia el nen.