dimarts, 11 de setembre de 2012

La manifestació d'avui

Si quan jo tenia trenta anys m'haguessin dit que aniria a una manifestació independentista, hauria somrigut benèvolament i hauria dit va vinga, deixa de somniar truites.
Jo no era independentista.
Entre altres coses, estimo molt Espanya. Les seves cultures em fascinen (quina mania de posar Espanya en un paquet unitari... com si tingués alguna cosa a veure un gallec amb un andalús, un aragonès d'un valencià) Estic molt contenta de parlar bé el castellà, i de poder llegir la seva literatura. Hi tinc grans amics, a Espanya.
Jo no era independentista,  a mi m'han fet independentista. I ara, cada vegada més, penso que necessitem un cop de cap. Ho penso serenament, sense agressivitat, sense rancúnia. Vull un canvi de rumb. Penso que ens mereixem poder decidir nosaltres el nostre futur. Sense amenaces ni mals rotllos, simplement, volem la independència.
I com que sóc optimista (això ja ho he estat sempre, i em nego a deixar de ser-ho) vull pensar que és possible avançar en aquest camí per la via pacífica, i que aquesta manifestació pot ser un exemple. O sigui que avui aniré a la manifestació, a més, amb els meus fills, perquè vull que ells puguin dir que hi han estat, i que ho recordin com un fet històric.
No se (no crec) que la independència sigui una cosa d'avui per demà, se que hi ha moltes passes a fer.
Però si que se que una manifestació multitudinària és una gran passa, i sabeu, hi vull ser.
Bona diada a tots.
I una abraçada forta als germans espanyols. Encara us estimem, però és que ja volem caminar al nostre ritme.

2 comentaris:

Natàlia ha dit...

Maria, som molts que no només estem contents de parlar castellà o ens estimem Espanya, sinó que a més venim d'espanyols i ens diem a molt d'orgull, cognoms espanyols. I que a més, pensem que a Catalunya hi cap tothom i tothom s'ha de sentir com vulgui i amb les arrels d'on vulgui. Només faltaria! Volem canviar de casa i ja sabem a on volem anar a viure. Així de senzill. I estem contents que cada vegada més persones se n'adonin que el casament Catalunya-Espanya no funciona. Benvinguda doncs, a l'independentisme, Maria!

Toni Arregui ha dit...

Doncs jo no sé estimar Escanya. No odio pas els escanyols, més aviat em fan llàstima, i sovint em repugnen: franquistes, toreros, absència de tota germanor amb nosaltres per part dels suposats no-franquistes... Les exepcions són tan contades que no me'n fan pas canviar la percepció. Tampoc odio aquell país, no els vull cap mal. Però estimar-lo no en sé.