dijous, 1 de novembre de 2012

Difunts

Anem al cementiri: en Miquel hi toca amb el seu quartet de corda. Ho han fet francament bé, tot i que en Miquel no se'n sent gaire orgullós.
Aprofitem per fer una visita. És realment maco, tanta gent. Anem saludant els que veiem, que són força gent. Jo faig com he vist fer a la meva padrina i la meva mare: els vaig dient: aquí hi ha la germana del Francesc, aquí hi ha el pare de la Mariona, aquí està el fill de l'Albert.
Els porto a la tomba del meu padrí. Té a la làpida, de marès de Santanyí, un epitafi que li vaig redactar jo, adaptant-ne un que havia llegit a un llibre. Els nens estan una mica dispersos. Els explico algunes coses d'ell. Resem un parenostre.
Després anem a veure la meva padrina Maria. Li explico al Miquel que ell va ser la seva darrera alegria. Que quan l'Alzheimer ja la tenia gairebé rendida va néixer ell, i que les seves darreres paraules foren adreçades a aquell bebè encantador que li vam posar a la falda. Li dic també que quan ja no parlava sempre somreia quan li dúiem el seu besnét.
En Miquel s'entendreix. Una mica pren consciència que algú el va estimar abans que ell en fos conscient.
A la meva padrina també li resem un parenostre.
Després anem a veure el Bartolo. Allà em trenco. En Miquel s'atabala de veure'm plorar i intenta impedir-ho. Jo li demano que em deixi plorar, li dic que no passa res per plorar. Els parlo una mica, poc, d'aquest amic perdut. I calculo que aviat farà tants anys que és mort com els anys que va viure. Pobre Bartolo. No ho superaré mai.
A la porta del cementiri de Mataró hi ha un panteó especial: una nena va morir i els seus pares li van construir una caseta, la seva habitació, un coixí de randes, el gatet, els treballs d'escola. És una de les parades obligades del cementiri, un munt de gent ho va a veure. Explico la història als nens. Parlem de com d'important és deixar marxar la gent, acceptar la mort dels éssers estimats, no sentir-se culpable de ser feliç sense ells.
Penso en la Marga. Em pregunto si les seves filles hauran anat al cementiri. Voldria trucar el seu home, però no se si goso.
En Mateu demana si podem anar a veure sa Padrina vella. Li explico que és enterrada a Mallorca. Que visitant els que tenim enterrats aquí, de fet, també enviem un petó als que no podem visitar. Penso en el meu padrí jove, en la platja on les seves cendres descansen. Penso en altres cendres enterrades allà.
Sortim del cementiri. Fa un sol esplèndid. Em sento alegre, i en Miquel encara em pregunta si estic trista perquè fa poc que m'ha vist plorar, però jo em sento profundament agraïda de la vida que m'ha estat concedida, i de la gent que ha deixat petjada en mi. En Miquel, que sempre pensa en invents, me'n diu uns quants per poder viure sempre. Jo li contesto que no, que la mort és inevitable. Ell es rebel·la, com hem fet tots. Suposo que fer-se gran, en part, és acceptar-ho.
Jo no vaig néixer aquí. I sabeu, penso que comences a ser realment d'un lloc quan hi tens gent enterrada.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Un any la Maria em va dir que demanaria ser immortal als reis, que ella era la primera que havia tingut aquesta pensada. El problema és que quan es va acostar el dia va pensar que millor ho deixaria per més endavant, que la mort encara li quedava lluny i que per aquell any preferia demanar aquella joguina que tant li agradava. I, es clar, s'ha anat fent gran. Quantes coses deixem per més endavant i s'acaben pansint, com aquell meravellòs desig, tant ocurrent?

Martha

My Pencilcase ha dit...

Maria, tens tota la raó amb aquesta darrera frase. Sovint hi he pensat. Quan vivia a Barcelona, el Dia de Tots Sants em sentia una mica desubicada. Ni jo ni la meva família hi teníem ningú enterrat. És estrany, sentir que ets diferent i no ben bé d'una terra per una cosa que, en realitat, t'hauria d'alegrar (no tenir difunts per anar a visitar, vull dir). I just quan havíem de venir a viure aquí, a Múrcia, la meva àvia Ana va morir. No em va donar temps a dir-li que seria besàvia perquè vivíem lluny i els seus darrers mesos penso que els va passar en una mena de vestíbul cap a l'altra vida, des d'on de tant en tant tornava per preguntar per què Déu no s'havia recordat d'ella encara i tornar a tancar els ulls esperant allò que tots esperàvem i ningú volíem. No hi ha cap dia de la meva vida que no hi pensi, que no busqui en les meves filles algun tret d'ella. Però no m'agrada anar al cementiri.

My Pencilcase ha dit...

(Continuo el comentari anterior)Trobo que els cementiris mediterranis, amb la seva barreja grollera d'estils, pedres, marbres i flors de plàstic de coloraines, no ens deixen acceptar amb dignitat la mort. Dic això perquè a Estocolm el meu marit i jo vam visitar el cementiri per recomanació del meu cunyat, arquitecte i enamorat d'aquesta ciutat. Pensàvem que era alguna de les seves cabòries, però no. En arribar ens va rebre tot un seguit de petites muntanyes cobertes de gespa, per on la gent va en bici o s'atura en un banc a llegir en silenci. Hi ha cèrvols que et miren de lluny amb curiositat i les tombes són arran de terra, totes amb una làpida ben senzilla de pedra, fins i tot la de la Greta Garbo, molt discreta, i les flors són naturals. Resumint: hi ha una PAU molt difícil d'explicar i que et reconcilia amb allò que has perdut, de veritat. Ho recomano. És com sentir que les persones estimades que ens van deixant estàn realment en un lloc millor, i que la mort forma part de la vida.
Inma

Maria Escalas Bernat ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Maria Escalas Bernat ha dit...

My Pencilcase... si vols veure un cementiri realment preciós, i força a prop, visita el de Deià. S'hi respira una serenitat ben especial, i unes vistes al mar fantàstiques.