dissabte, 29 de desembre de 2012

Esperant temps millors

M'he donat un petit capritxet i m'he fet un auto-regal:
Passava per una paradeta que posa cada cert temps la SPAM (societat protectora d'animals de Mataró), un mercat de segona mà a la plaça de Santa Anna a Mataró. I he vist una tassa de porcellana antiga molt maca. En aquells moments estaven obrint la caixa d'una donació que havien fet, i  hem aconseguit reunir-ne el joc sencer, sis tasses lleugeríssimes, amb un fil d'or i un dibuix tot discret, i els seus plats a joc. M'ho han deixat per un preu ridícul, i me les he emportat a casa.
Sempre m'han agradat, els mercats d'antiquaris, però mai hi havia comprat res. Avui, però, necessito mimar-me una mica, i us pot semblar una frivolitat, però trobar-les allà enterrades entre plats de Duralex, discs de vinil i revistes corcades del Reader's Digest, m'ha alegrat el dia. 
Quan he arribat a casa, les he rentat i eixugat amb cura (aquestes tasses no poden anar al microones ni al rentaplats, vaja, el colmo de la practicitat!)

Aquí les teniu arrenglerades després de passar per boxes
Quan les he tingut desades, les mirava i remirava, no és gens l'estil que tenim a casa, però no sé què tenen, que m'encanten. Segur que van formar part d'un aixovar. És possible que la persona que les tingués abans les guardés en una vidriera, esperant les grans ocasions. Qui sap, potser la gran ocasió no va arribar mai, potser les treia només el dia de Nadal, es veuen ben bones i molt poc usades. I aquell petit luxe ha acabat en un mercat a l'aire lliure.
Qui sap si el Dani també guardava coses per després, per quan fos el moment. La meva padrina Maria, per exemple, tenia guardat un batí rosa molt maco, per si algun dia es posava malalta i havia d'anar a l'hospital. Però no el va fer servir mai, va morir a casa i el batí estava per estrenar. 
Quantes coses guardem. I ja no només materials. Quantes experiències ens reservem, per prudència, potser perquè les trobem "massa bones" per nosaltres, potser perquè esperem un moment millor, potser perquè ens fa por que trontolli la nostra seguretat, qui sap. Vivim amb un munt de coses guardades "per si de cas", com si hi hagués temps per a tot. I al capdavall, d'un moment a l'altre potser aquest demà no existeix.
Per això, doncs, me les he fetes meves. I les trauré algun dia, i convidaré a algun amic o amiga a cafè, i farem un homenatge a la persona desconeguda que abans tenia aquestes precioses tasses i que no les va fer servir per por de trencar-les, i potser es va morir sense usar-les.
Potser per això les he comprat, sabeu? Com una reacció a la mort sobtada d'en Dani. He fet l'aposta de celebrar cada petit moment, i assaborir-ho intensament, i tenir converses vives, bevent cafè amb aquestes tasses que han estat tants anys esperant temps millors. 
Els temps millors han arribat. Potser l'únic que necessitaven era fer que esdevenguessin. Perquè mai sabem quan és el moment. I per tant, cal aprofitar i no estalviar cap alegria. Tal i com diu l'evangeli, vetlleu i pregueu, que no sabeu ni el dia ni el moment. 
Així doncs, traieu la vaixella bona. Cada dia és important i mereix una petita festa.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Potser no te res a veure, però també arrel d'una vaixella vaig fer una reflexió semblant. Com saps, els meus pares viuen a Lorca, on va haver-hi un terratrèmol fa divuit mesos. Aquest Nadal ha estat el primer celebrat a casa seva des del 2011, ara que han acabat les obres per fi. Parant taula per la nit de Nadal, vaig obrir un armari i em vaig adonar que a la meva mare no li ha quedat res de l'aixovar (em refereixo a vaixella i copes, etc), excepte un joc de tè que de petita m'encantava mirar. No és resd de l'altre món, però em va semblar que era un testimoni, un supervivent que es va salvar miraculosament de tot el terrabastall, i penso que l'hauríem de fer servir i no guardar-lo per una ocasió especial, perquè al mateix armari hi havia ple de coses d'aquestes que dius, que guardem per una ocasió que ho mereixi, sense pensar que cada ocasió ho mereix. I sí, val la pena gaudir d'aquestes petites coses, perquè mai sabem què pot passar demà.
Inma Martínez