divendres, 14 de desembre de 2012

Les joguines sexistes



Aquest vídeo d'aquesta nena m'ha encantat. 
Perquè realment passa una mica això, sabeu? El meu fill Miquel quan era molt petit em va dir que li agradava el rosa, però no gosava dir-ho a classe perquè no se'n riguessin d'ell. I alguna cosa fem malament: un altre exemple el podem trobar en els contes per a nens: els "mixtes", tenen protagonistes masculins : des de Harry Potter fins al Doraemon, són adreçats tant a nens com a nenes, i qui és valent, decidit, etc. és sempre noi. En aquests contes les nenes són finetes, n'hi ha menys, i acompanyen, però rarament prenen la iniciativa. 
No us ho perdeu, que els teletubbies, es veu que n'hi havia un de més femení, i un integrista va dir que era gai... no se li va acudir que podia ser un teletubbie femeni! (a part, no se quin mal li pot fer al meu fill que un dels ninots que tingui sigui gai) En canvi, les protagonistes femenines... estan adreçats a públic femení. Regaleu a un nen un llibre de la Tea Stilton i veureu què us diu: que li heu regalat un llibre de nenes! Perquè la protagonista és una nena. I els nens no llegeixen històries on les nenes siguin les que prenen la iniciativa. 
Aquest estiu vaig veure un capítol d'una sèrie de dibuixos animats que es deia "espies de veritat", d'unes espies femenines. Se suposava que eren tres noies adolescents espies que tenien gadgets "molons", com un pintallavis que era en realitat un làser i tal. Bé, em vaig indignar, perquè en el capítol que vaig veure, les tres es barallaven per un noi! I s'estiraven dels cabells! És així com diem a les nostres noies que han de ser?

Jo ja us vaig dir fa temps que m'encanta la Hello Kitty. Això de viure en una casa plena d'homes em fa sentir una mica sola en aquest aspecte. M'he acabat aficionant al bola de drac i Star Wars (ja hem superat el moment Gormittis i Doraemon) 
No sé si ho he fet malament, o si és que els meus fills han sucumbit a la pressió de la societat. De fet, ara que en Miquel està pre-adolescent comença una edat difícil en aquest aspecte, d'assumir el seu rol masculí i patatin i patatan... potser és això. 
Res, tot això per dir que m'ha encantat aquest vídeo, i em sento super identificada. 
Acabo amb una anècdota personal: quan jo era petita volia un garatge, sabeu? Aquelles construccions on els cotxes baixaven per una rampeta i hi havia un elevador i tot... m'encantava. 
No vaig gosar mai demanar-ho als reis, perquè vaig pensar que no era apropiat: que jo era una nena i havia de demanar nines (que per cert, també m'agradaven!)
I em desencoratja que això encara passi. Que encara hi hagi nens que els agradi coses i no ho diguin perquè la societat o l'ambient, o els altres nens de la classe els diuen que "no toca". Sembla que no aconseguim avançar en aquest aspecte.