dissabte, 29 de desembre de 2012

Esperant temps millors

M'he donat un petit capritxet i m'he fet un auto-regal:
Passava per una paradeta que posa cada cert temps la SPAM (societat protectora d'animals de Mataró), un mercat de segona mà a la plaça de Santa Anna a Mataró. I he vist una tassa de porcellana antiga molt maca. En aquells moments estaven obrint la caixa d'una donació que havien fet, i  hem aconseguit reunir-ne el joc sencer, sis tasses lleugeríssimes, amb un fil d'or i un dibuix tot discret, i els seus plats a joc. M'ho han deixat per un preu ridícul, i me les he emportat a casa.
Sempre m'han agradat, els mercats d'antiquaris, però mai hi havia comprat res. Avui, però, necessito mimar-me una mica, i us pot semblar una frivolitat, però trobar-les allà enterrades entre plats de Duralex, discs de vinil i revistes corcades del Reader's Digest, m'ha alegrat el dia. 
Quan he arribat a casa, les he rentat i eixugat amb cura (aquestes tasses no poden anar al microones ni al rentaplats, vaja, el colmo de la practicitat!)

Aquí les teniu arrenglerades després de passar per boxes
Quan les he tingut desades, les mirava i remirava, no és gens l'estil que tenim a casa, però no sé què tenen, que m'encanten. Segur que van formar part d'un aixovar. És possible que la persona que les tingués abans les guardés en una vidriera, esperant les grans ocasions. Qui sap, potser la gran ocasió no va arribar mai, potser les treia només el dia de Nadal, es veuen ben bones i molt poc usades. I aquell petit luxe ha acabat en un mercat a l'aire lliure.
Qui sap si el Dani també guardava coses per després, per quan fos el moment. La meva padrina Maria, per exemple, tenia guardat un batí rosa molt maco, per si algun dia es posava malalta i havia d'anar a l'hospital. Però no el va fer servir mai, va morir a casa i el batí estava per estrenar. 
Quantes coses guardem. I ja no només materials. Quantes experiències ens reservem, per prudència, potser perquè les trobem "massa bones" per nosaltres, potser perquè esperem un moment millor, potser perquè ens fa por que trontolli la nostra seguretat, qui sap. Vivim amb un munt de coses guardades "per si de cas", com si hi hagués temps per a tot. I al capdavall, d'un moment a l'altre potser aquest demà no existeix.
Per això, doncs, me les he fetes meves. I les trauré algun dia, i convidaré a algun amic o amiga a cafè, i farem un homenatge a la persona desconeguda que abans tenia aquestes precioses tasses i que no les va fer servir per por de trencar-les, i potser es va morir sense usar-les.
Potser per això les he comprat, sabeu? Com una reacció a la mort sobtada d'en Dani. He fet l'aposta de celebrar cada petit moment, i assaborir-ho intensament, i tenir converses vives, bevent cafè amb aquestes tasses que han estat tants anys esperant temps millors. 
Els temps millors han arribat. Potser l'únic que necessitaven era fer que esdevenguessin. Perquè mai sabem quan és el moment. I per tant, cal aprofitar i no estalviar cap alegria. Tal i com diu l'evangeli, vetlleu i pregueu, que no sabeu ni el dia ni el moment. 
Així doncs, traieu la vaixella bona. Cada dia és important i mereix una petita festa.

divendres, 28 de desembre de 2012

La lluna



En aquests moments de dolor intens, necessito posar una mica de poesia. 
Què tal aquest vídeo tendre?

dimecres, 26 de desembre de 2012

En la mort d'en Dani Camps

Necessito pair-ho, penso. Després una llambregada, penso pair amb dièresi? No, que és infinitiu. 
Si hagués estat a la sala de professors li hauria preguntat al Dani. I ell, sense gairebé aixecar la vista de l'ordinador o del munt d'exàmens que corregia, m'ho hauria dit. 
Però no, el Dani ja no hi és. Ja no li faré preguntes d'aquestes que ell caçarà al vol. Penso en el seu humor sec, els jocs de paraules,  aquella capacitat que tenia de dir ben seriós coses molt divertides i deixar-te dubtant de com t'ho havies de prendre, i els consells que em donava. 
El millor consell que em va donar mai fou molt al principi de treballar junts: Un dia vaig entrar a la sala de professors i em vaig queixar d'una mirada poc amigable que m'havia fet un alumne que havia suspès un examen. I ell em va dir Maria, no li pots caure bé a tothom, i menys si ets professora i treballes bé, millor que t'hi facis a la idea. I sí, ell no era persona que es desfés en peces per caure bé. Però precisament per això queia bé. I era un molt bon company. I m'atreveixo a dir que també era un molt bon professor. Un d'aquells professors estrictes que al cap dels anys entens que t'han ajudat molt més del que en aquell moment et pensaves.
Quan anàvem al bar ell sempre s'asseia ben lluny de mi. O almenys, intentava que el meu tallat estigués en una taula diferent a la seva. Perquè massa vegades gesticulant li havia tirat el cafè per sobre (sempre a ell, curiosament, mai als altres). I ell gairebé resignat, em deia ja hi tornem a ser, Maria, mentre intentava arreglar el desastre amb tovallons de paper i em mirava amb cara de voler matar-me.
Finalment amb la seva sornegueria va trobar la diagnosi: Maria, tu i jo tenim un problema amb els fluids (sense dièresi!). I res, ens asseiem lluny l'un de l'altre, i santes pasqües (amb dièresi!)
Jo me l'estimava molt, el Dani. A ell li feia gràcia que quan m'enfado trec l'accent mallorquí. Algun dia em deia vindran els nois de quart a preguntar-te una cosa, perdona, no ho he pogut evitar, i se n'anava rient per sota el nas. I al cap d'una hora venien els de quart i em preguntaven, per exemple, com es diu amanir en mallorquí, i jo maleint el Dani, els contestava que a Mallorca l'amanida la trempem, enlloc d'amanir-la.
Conec a poca gent amb tanta capacitat de treballar com ell. Era una màquina. Quan el veia enterrat en els dossiers li preguntava sovint tu tens vida fora d'aquí? i ell em contestava no me'n parlis, i continuava corregint. També era un gran organitzador. 
Era un gran company. 
Ha mort de cop, sense avisar. No li agradaven gaire les cerimònies, i deixeu-me fer la brometa que, sent un treballador tan responsable com era, ha mort durant les vacances perquè no li haguéssim de cobrir les guàrdies. Perquè ell era un d'aquells companys que venia a treballar afònic, amb febre, prenent antibiòtics... No faltava mai. Sempre estava al peu del canó. Potser per això ens ha sorprès tant la seva mort. 
Les morts sempre venen a deshora. I en Dani era massa jove per morir.
I sí, necessitaré pair-ho, sense dièresi.
Està sent un any molt dur emocionalment.
Benvolgut Dani, amic, company, gràcies per tot el que ens has donat. Et trobaré a faltar molt més del que et penses.

P.D: Escrivint això m'imaginava el Dani amb un boli pilot vermell a la mà, llegint-ho i rient per sota el nas. Oi que si? Oi que ell era així?

dimarts, 25 de desembre de 2012

NADAL

Passa sovint que el dia de Nadal el sol és gris i apagat, com ho és avui. Potser passa això per tal que tots il·luminem el món amb el nostre somriure, amb el nostre "esperit de Nadal".
Potser sí... però penso en els que tenen avui un Nadal aspre. Gent que durant aquest 2012, any certament per a oblidar, han perdut gent estimada. O han passat tràngols a la feina, o en l'amor...
Penso en gent que se sent molt sola. Penso també en gent que malgrat estar rodejat de la seva família, se sent terriblement sola, i a més no pot dir-ho, per no ferir-los. 
Penso en les esperances abandonades en redols del camí. En els nens que viuran aquest Nadal sense la mare, i en les mares que estan encara ara lluny dels seus fills. Penso en les famílies trencades que entomen ara el primer Nadal.
Potser si, aquest dia gris cal il·luminar-lo amb el nostre somriure. Pensant en els que no poden fer-ho. 
Us deixo la nostra felicitació de Nadal. Cada any a casa enregistrem una nadala i l'enviem als amics i familiars. Aquest any, a més, la felicitació ve amb Making off.

Així doncs, bon Nadal a tothom, però molt especialment, bon Nadal als que voldrien que avui no fos Nadal

dimarts, 18 de desembre de 2012

El joc de les cadiretes

A vegades sembla que la vida sigui el joc de les cadiretes: vas ballant a una música, rient i xerrant amb els que tens al costat. Però sobtadament la música s'atura i algú queda fora. I els altres, els que encara podem continuar jugant, seguim donant voltes  a les cadires, amb recança pel que ha quedat. 
Ahir va morir sobtadament l'home d'una companya a la que estimo molt. I estem tots desconcertats, descol·locats, tristos, rabiosos. 
I seguim ballant al ritme de la música que continua tocant, sense saber si algú de nosaltres quedarà també fora d'una revolada. 

dissabte, 15 de desembre de 2012

Forever Alone


Fa temps us vaig penjar aquí un comentari sobre aquesta noia, la Michelle Jenneke: una atleta australiana que a mi em té el cor robat per l'alegria i vitalitat que mostra.
Ara he trobat aquest altre vídeo i m'ha entendrit: un "forever alone" (n'hi ha tants!) somia despert sense adonar-se'n que la seva felicitat està a l'abast de la mà, que només caldria que aixequés la vista de l'ordinador.
Hi ha molta gent que li passa.
(la veritat, no se com s'ho faran les nenes de la generació dels meus fills... si ja ens va costar a nosaltres desenganxar els nois de les màquines recreatives, ara amb els ordinadors... les noies ho tenen cru!)

divendres, 14 de desembre de 2012

Les joguines sexistes



Aquest vídeo d'aquesta nena m'ha encantat. 
Perquè realment passa una mica això, sabeu? El meu fill Miquel quan era molt petit em va dir que li agradava el rosa, però no gosava dir-ho a classe perquè no se'n riguessin d'ell. I alguna cosa fem malament: un altre exemple el podem trobar en els contes per a nens: els "mixtes", tenen protagonistes masculins : des de Harry Potter fins al Doraemon, són adreçats tant a nens com a nenes, i qui és valent, decidit, etc. és sempre noi. En aquests contes les nenes són finetes, n'hi ha menys, i acompanyen, però rarament prenen la iniciativa. 
No us ho perdeu, que els teletubbies, es veu que n'hi havia un de més femení, i un integrista va dir que era gai... no se li va acudir que podia ser un teletubbie femeni! (a part, no se quin mal li pot fer al meu fill que un dels ninots que tingui sigui gai) En canvi, les protagonistes femenines... estan adreçats a públic femení. Regaleu a un nen un llibre de la Tea Stilton i veureu què us diu: que li heu regalat un llibre de nenes! Perquè la protagonista és una nena. I els nens no llegeixen històries on les nenes siguin les que prenen la iniciativa. 
Aquest estiu vaig veure un capítol d'una sèrie de dibuixos animats que es deia "espies de veritat", d'unes espies femenines. Se suposava que eren tres noies adolescents espies que tenien gadgets "molons", com un pintallavis que era en realitat un làser i tal. Bé, em vaig indignar, perquè en el capítol que vaig veure, les tres es barallaven per un noi! I s'estiraven dels cabells! És així com diem a les nostres noies que han de ser?

Jo ja us vaig dir fa temps que m'encanta la Hello Kitty. Això de viure en una casa plena d'homes em fa sentir una mica sola en aquest aspecte. M'he acabat aficionant al bola de drac i Star Wars (ja hem superat el moment Gormittis i Doraemon) 
No sé si ho he fet malament, o si és que els meus fills han sucumbit a la pressió de la societat. De fet, ara que en Miquel està pre-adolescent comença una edat difícil en aquest aspecte, d'assumir el seu rol masculí i patatin i patatan... potser és això. 
Res, tot això per dir que m'ha encantat aquest vídeo, i em sento super identificada. 
Acabo amb una anècdota personal: quan jo era petita volia un garatge, sabeu? Aquelles construccions on els cotxes baixaven per una rampeta i hi havia un elevador i tot... m'encantava. 
No vaig gosar mai demanar-ho als reis, perquè vaig pensar que no era apropiat: que jo era una nena i havia de demanar nines (que per cert, també m'agradaven!)
I em desencoratja que això encara passi. Que encara hi hagi nens que els agradi coses i no ho diguin perquè la societat o l'ambient, o els altres nens de la classe els diuen que "no toca". Sembla que no aconseguim avançar en aquest aspecte.

dimecres, 12 de desembre de 2012

Cada color d'un riu


Tots tenim varies vides: la que és i la que hauria pogut ser. I es tracta d'estimar la vida que és. Perquè molt sovint la fidelitat als paradisos perduts, que tenim idealitzats, ens fa passar de llarg realitats ben engrescadores que tenim a mà.
I es que és temptador aferrar-nos al dolor del que no va ser, per no arriscar-nos a viure el que és i ser feliços. El nostre fracàs és doncs, culpa dels altres, no de la nostra covardia. 
D'això, i de moltes més coses, va la magnífica novel·la Cada color d'un riu, d'en Manel de la Rosa. 
He de confessar que potser no sóc gaire objectiva, jo. Al Manel el conec i l'aprecio. Va ser el meu primer professor a l'escola d'escriptura de l'Ateneu, i això l'ha fet formar part del meu Olimp particular, juntament amb el primer gat, el primer amor, la primera mort d'un amic o el primer gran desengany.
Feia molt temps que esperàvem que aquesta novel·la sortís. Serà veritat que el bo es fa esperar.
Us la recomano molt vivament. Si us voleu quedar només en l'epidermis tindreu una novel·la ben escrita, on passen coses, on es manté la intriga, on hi ha personatges que us enamoren i altres que els donaríeu un parell de galtades perquè reaccionin. 
D'altra banda, si voleu anar més a fons, tindreu una novel·la que us parlarà a cau d'orella i us posarà la pell de gallina en més d'un moment.
I si us passa com a mi, al cap de setmanes d'haver-la acabat, encara estareu pensant-hi, en els seus personatges, en el dolor, i en l'amor, i en l'esperança, en la vitalitat, en les ganes de tirar endavant, en l'aposta per sentir, malgrat això algunes vegades faci mal.
Doncs ja ho sabeu. Cada color d'un riu, de Manel de la Rosa. Edicions Periscopi.

P.S: Un cop publicat aquesta entrada, llegeixo que la FNAC li ha donat el premi "nou talent de la literatura catalana" i  està promovent la novel·la. Ben fet. 

dilluns, 10 de desembre de 2012

La salut

Quan jo era petita, a Mallorca dormíem amb sa meva padrina. Recordo que la sentia resar per la nit. I deia sempre "donau-los salut, bon Jesuset!"
Ho deia amb una entonació tràgica que a mi, aquí entre nosaltres, em feia una mica de riure. Jo tenia potser sis o set anys, i la salut era quelcom tan natural com que el cabell creixés o que per la nit dormíssim.
Jo no tenia consciència que la salut fos quelcom tan fràgil, un bé tan preuat.
Avui hi he estat pensant, en ella. De fet, en qui he pensat és en la Marga. Ja fa prop de vuit mesos que va morir, i el seu record continua viu entre els que vam estar d'una manera més o menys activa, presents en la seva lluita.
Avui estic malalta. M'ha començat una grip (suposo que és això!) i em fa mal tot el cos. Al matí he anat a treballar, però tenia calfreds. Quan he tornat a casa, a peu, tenia plorera del mal que em feia tot el cos.
Mentre feia el dinar pels meus fills, pensava en ella, en la Marga. Jo d'aquí a tres dies estaré bé, només estic atupada, com si m'hagués adormit a dins la rentadora i algú m'hagués centrifugat, però això passarà. En canvi hi ha mares que pateixen, i molt, i no veuen la sortida.
I els meus fills, avui... buff, no podia amb ells. Tenia ganes d'anar al llit i deixar-los, i que mengessin qualsevol cosa i em deixessin descansar.
I després pensava en la lluita de mares com la Marga, que tot i estan malaltes somriuen i estan amb els seus fills i filles, i tiren endavant.
A la Marga li faran un homenatge demà dia 11, al Conservatori Superior de Música de les Illes Balears. Serà a les 19,30. Es recolliran fons per la lluita contra el càncer.
Jo no hi podré anar. Però hi seré de tot cor.

dissabte, 1 de desembre de 2012

M'he enamorat!

Absolutament, visceral i arravatada. M'he enamorat, i com sempre que em passa, (no sóc gens original, en aquest aspecte) no faig altra cosa que pensar-hi.
Quan em rento les dents, quan cuino, quan vaig a treballar, hi penso a totes hores.
I és genial sentir-se així!
No em digueu que no n'hi ha per menys. No és possible que algú escolti aquesta música i no s'enamori d'ella:

Alícia de Larocha, tocant una transcripció d'un coral de J.S.Bach que va fer Harriet Cohen.
Tanqueu els ulls i enamoreu-vos també vosaltres.