dimarts, 12 de febrer de 2013

Les coses de les que ens penedirem

Aquests dies circula per la xarxa una recopilació que va fer una infermera australiana especialitzada en paliatius, sobre quins són els penediments més freqüents entre la gent que veu que està morint. Jo fa anys ja ho havia llegit, no és nou, però darrerament molta gent ho està penjant al seu mur el facebook (jo entre ells!)
Podeu llegir-ho clicant aquí
Hi he estat pensant molt. De què me'n penediré el dia que els meus ulls es tanquin per obrir-ne uns de més grans?
Sé del que no me'n penediré. 
Sé que no me'n penediré d'haver lluitat pels meus somnis: un estil de vida que ha costat força renúncies, una novel·la que pren cada vegada més forma, uns fills que m'omplen com mai m'hauria pogut imaginar. 
Sé que mai me'n penediré d'haver fet de la música la meva vida. Ni d'haver estimat fins que m'ha fet mal. Ni d'haver donat el que he donat.
 Sé que malgrat alguna vegada m'he sentit menystinguda, no me'n penediré, no me'n vull penedir, d'estar pendent de gent que m'interessa, malgrat moltes vegades no he estat corresposta. No me'n penediré (espero) d'haver fet saber a la gent que és important per a mi.

Sé algunes coses de les que sí me'n penediré. Per exemple, de no haver fet una darrera trucada a l'Anna, o de no haver donat xocolata a una nena. 

Sé també que agrairé a la vida l'immens regal de les lluites que m'ha obligat a tenir per ser més forta. Que agrairé la depressió que em va mostrar la meva vulnerabilitat, i em va fer estimar cada petit glop de felicitat.

Espero arribar al darrer moment sense causes pendents. Hi ha unes quantes persones a qui m'agradaria dir alguna cosa, i estic esperant el moment propici. Espero que no m'atrapi la mort sense haver tancat alguns temes. I si arriba sense donar-me temps de demanar perdó als que he ferit, o sense perdonar als que m'han fet mal, espero que en algun moment de l'agonia arribi a asserenar-me. Tanmateix, morir és de les poques coses importants que faré en la vida, espero fer-ho bé. 
Posats a demanar, voldria que  la meva ànima es reconciliï amb el que no ha estat. Algunes coses que no han estat encara em costen, encara em fan mal. Hi ha aspectes de la meva vida en els que he posat tres punts suspensius, però tinc por que en realitat la vida esborri els dos darrers punts, convertint-ho en un punt final. Si és aquest el cas, espero que en el moment final sàpiga acceptar-ho.

Espero, sobretot, no penedir-me de no haver estimat prou. Perquè això és l'únic que importa. 

4 comentaris:

Anna ha dit...

M'has posat la pell de gallina, Maria. Poses paraules a molts dels meus pensaments. Josóc de les que pensa sovint en la mort...

Lectura y Café ha dit...

Preciós el text de la infermera i, encara molt més bonica la teua entrada. Enhorabona!

Rosina ha dit...

M'he emocionat! Ets una dona completa, plena, immensament generosa. Gràcies per aquests preciosos escrits.

Lita ha dit...

Mhe emocionat Maria, ho hagués pogut escriure jo també, sento així mateix, precios quan dius "espero saber morir". Gràcies bonica.