dimarts, 19 de març de 2013

Ser dona

Es posa en contacte amb mi una amiga que és mare d'una alumna meva. Em diu que a la seva filla li ha vingut la regla just aquella nit, que si la trobo rara a classe, que sàpiga que és això. Jo l'he tingut a classe i no he notat res estrany, i la tranquil·litzo. 
A la següent classe que la tinc, l'observo. Una noieta de dotze i pocs. Ella no sap com de guapa és, i em mira amb els seus ullassos i el seu somriure encantador, i jo penso en ella, en tot el que comença, en la màgia de ser dona.
No és només sagnar cada quatre setmanes, si només fos això, rai. És la simfonia d'hormones que aniran forjant el seu cos, el seu ànim, la seva personalitat. Les emocions a flor de pell tantes vegades. El dolor físic intens altres. Quedar per anar a la platja de joveneta i passar-ho malament. Tenir algun "accident" i morir-te de vergonya, com si tinguéssim la culpa d'alguna cosa. Amagar-ho als nois. Que et surtin granets a la cara en els dies aquells, que et facin mal els pits, quan et ve la regla, o quan ovules, o en les dues ocasions. Molts cops, sentir-te tan terriblement vulnerable. 
Ah! però no és només això. Ser dona. Tenir un món de tendresa i no saber alguns cops com manegar-t'ho. Va molt més enllà de tenir la regla i poder parir, però també és això: esqueixar el teu cos per donar una altra vida. Renegar de la concepció dona-mare exclusivament, perquè nosaltres podem ser molt més, perquè històricament ens han esclavitzat per culpa d'això, però a l'hora, reivindicar el nostre potencial maternal. Ser sensibles, intuïtives, tenir una intel·ligència que va més enllà.
Em pregunto com viurà tot això aquesta noieta riallera, i espero que ho visqui bé.
Quan tingui la meva edat, suposo, ho sabrà gestionar molt millor, jo n'he après amb els anys, però quan era com ella no ho vivia molt bé. Em feia mal tot el cos i part de l'ànima, em sentia bruta, pensava que no hi havia dret haver de passar per tot això durant tants anys, m'empipava quan em tacava, estava anèmica moltes vegades… un cromo.
Ara però, vivint la meva femineïtat en plenitud, sent tan feliç, tan amiga del meu cos i els seus cicles, veig aquesta noia que està començant el camí i m'entendreix. Jo no tinc filles, sabeu? I sempre he pensat que les dones que no tenim filles, en certa manera estem soles, perquè hi ha alguna cosa que els homes no poden entendre, que només podem entendre nosaltres.
Nosaltres, les dones. 

1 comentari:

Rosina ha dit...

Com a dona m'emociono amb el teu escrit; quanta raó tens, quanta vida per endavant.
Com a mare d'una filla, crec que t'entenc quan expresses al ser mare de nens i no nena; però tinc un fill mascle que ja és conscient de la nostra naturalesa, l'he criat sense amagar-me, m'he canviat davant seu, li he explicat com em sento quan tinc la regla, les incomoditats, la fisiologia.... Tot! El vull fer conscient, vull que ens respecti, que un dia ens entengui i crec que només és possible si el tracto con la meva filla, si l'ensenyo i li explico... A ell no li arribarà el dia, però li tocarà viure el dia d'alguna noia i vull que sigui conscient del que és.
Espero aconseguir-ho, crec anar per bon camí. Hi ha mares que al tenir només nens obvien explicar el dia a dia de la regla als seus fills.
Res, una reflexió.