dissabte, 27 d’abril de 2013

La trobada fortuïta

Estava esperant a una ferreteria, i just davant meu hi havia un home, d'uns quaranta-cinc anys, amb americana i corbata i un posat avorrit.
Just l'estava mirant quan vaig veure que se l'il·luminava  la cara. Se li va posar un somriure d'aquells que veus que venen gairebé de les vísceres, i els ulls i tot li reien. 
I és que havia entrat una dona a la botiga. Més o menys de la meva edat. Es van saludar, i van començar a parlar: ets cara de veure, deia ell, i ella deia que sí, que havia tingut molta feina, com estàs tu, i ell deia més o menys com sempre, et volia trucar, va dir ell, i ella va dir tranquil, ja se que estàs ocupat, i en aquest moment li va tocar a ell ser despatxat em va mirar i va dir passa tu, jo ja m'espero. 
I a mi em va fer gràcia, sabeu? Vaig veure aquella alegria tan fonda, aquella trobada que segur que va arreglar un dia que semblava ser gris per a ell. Em vaig donar el gust d'entretenir el botiguer amb preguntes per tal de donar-los més temps a parlar. Dissimuladament l'havia mirat a ella, i també somreia d'una manera especial.
Quan me n'anava, tenia ganes de dir-los "beneits, que no veieu que esteu enamorats?"
No ho vaig fer per prudència. Però després em vaig fixar que ell duia un anell de casat. Ella no ho vaig poder veure, perquè no s'hi va posar bé i jo havia de ser dissimulada. 
I vaig pensar, que segur que aquell pobre home s'ho passa malament, si està casat i enamorat d'una altra dona. I no sé pas què farà, però sigui el que sigui, provocarà dolor: en ell, en la seva esposa, i en la noia de la què està enamorat.
Potser decideix sacrificar els seus sentiments, per ser fidel a una promesa. Potser decideix que ja era hora de tenir una mica d'il·lusió a la seva vida i tanteja aquesta noia. Potser intenta acceptar els seus sentiments amb serenor, confiant que passin amb el temps, potser intenta mirar la seva esposa amb la mateixa il·lusió que ha mirat aquesta dona. Potser trenca el seu matrimoni, potser fa doble joc, potser és ell qui es trenca per dintre per tal de ser fidel.
I em vaig preguntar perquè les coses són tan difícils a vegades.

2 comentaris:

Robert Garrigós ha dit...

Conec la història. No saps mai quin és el millor final. En tot cas, la resposta està ben al fons dels protagonistes. El truc és saber-la buscar i acceptar el que trobis. Molt sovint, però, ens fa por el que hi veiem.

JLGraupera ha dit...

Per qué hi veus un conflicte en la situació? per que han de triar els personatges entre una vida real que tenen i una vida possible que no han tingut? Si haguessin decidit viure la vida junts ara potser es retrobarien amb els que ara son la seva parella, i pensarien el mateix... A la vida hi ha espai per moltes felicitats simultànies: viure el present, recordar el passat, somniar en el futur. Són feliços en aquell instant de trobada i poden seguir sent feliços vivint la vida que tenen, o no... Viure el moment, no atormentar-se ni pel passat ni pel futur. Bonanit, es tard i vol ploure