dimecres, 1 de maig de 2013

Encara hi penso


És curiós com la pena viu amagada en els plecs de la nostra consciència, preparada per saltar-nos a sobre en qualsevol moment inesperat. A vegades és com un llim que hi ha al fons d’una garrafa: l’aigua es veu clara, però quan agites la garrafa tot el que sembla que no hi sigui, perquè està al fons, sura i ho enterboleix tot. 
Avui he començat a redactar un e-mail, i el compte de correu quan he començat a escriure l'adreça, m’ha suggerit l’adreça del Dani
I ja fa quatre mesos que va morir, i hem continuat tirant endavant, i avui el sol ha lluït i ha estat un dia molt ple i feliç... 
Però ara, a punt d’anar a dormir, l’email m’ha recordat que el Dani ja no hi és, i aquesta pena humida m’ha saltat a la gargamella.
I sabeu? he tingut ganes d’enviar-li un mail, a aquesta adreça que no sé si algú gestiona encara. He tingut ganes de dir-li, Dani, tirem endavant sense tu, i he tingut ganes de parlar-li de la nostra escola, que ell estimava tant, i de com la vida tossuda continua, malgrat la pena també tossuda encara ens lastra.
I sabent com era ell, sé del cert que no li feien gens de gràcia els homenatges ni els reconeixements, perquè era una d’aquelles persones eficaces però volgudament anònimes.
O sigui que tirarem endavant. Deixarem el llim al fons, intentarem no agitar massa la garrafa, i continuarem caminant, amb la seva absència que crema.

1 comentari:

Patricia Jorde ha dit...

Hola! acabo de descobrir el teu blog,està graciòs, sobretot quan expliques anècdotes dels teus fills. Veig que hi dediques entrades a capítols d'un llibre teu no? Hi aniré donant un cop d'ull, ja que ara mateix no sé què quin llibre llegir.
Et segueixo, salutacions!
http://humanidadesyalgomas.blogspot.com.es/