dilluns, 20 de maig de 2013

La mort del dictador

A més d'aquest, tinc un altre blog, on hi penjo tres cops per setmana una poesia o una audició musical. El que solc fer és deixar programades les entrades perquè es vagin publicant. Molt sovint deixo petits regals per a gent que m'importa: una cançó que sé que els agrada el dia del seu aniversari, detallets d'aquests. 
Bé, la qüestió és que per a divendres passat, tenia programada aquesta audició: la cançó "la memoria", de Leon Gieco, que jo no puc escoltar sense que se m'humitegin els ulls.



I resulta que divendres passat va morir, sense penedir-se dels seus crims, Jorge Rafael Videla.
Vaig penjar aquesta entrada al meu facebook, vaig fer el comentari, que hi ha 30.000 ànimes esperant-lo allà dalt, i vaig fer la pregunta "com el rebran"?
Una bona amiga em va contestar "a garrotades, espero".
I jo, sabeu, vull pensar que no. 
Vull pensar que quan morim som capaços d'acceptar-ho serenament, i que per descansar en pau necessitem de debò perdonar els que ens han fet mal.
Hi ha moltes teories sobre què passa després de morir, i moltes d'elles diuen que, d'una manera o una altra, en haver mort, la nostra ànima és capaç de revisar la vida que hem passat i ser conscients del mal i del bé que hem fet.
M'agradaria que fos veritat. I voldria que l'ànima d'aquella mala bèstia del Videla ara estigui veient tot el mal que va fer, que sigui conscient del dolor que va provocar, i que el pateixi. Potser això és  el cel o l'infern: viure en carn pròpia el que hem donat als altres.
Vull pensar, però, que quan traspassem som capaços de perdonar. I per tant, espero que les ànimes que van patir per mor d'ell (els que van desaparèixer, els que van quedar esperant) seran capaços de perdonar-lo. Perquè ell haurà viscut el seu dolor, i segur, segur, que estarà penedit.
I quan algú està penedit de debò és quan el pots perdonar.