dissabte, 15 de juny de 2013

Retrobada

Me la trobo en una oficina on vaig a fer una gestió. M'ha d'atendre ella. Quan m'assec, gairebé ni aixeca la vista de l'ordinador. Li dic el meu nom somrient, esperant que aixequi el cap i em reconegui, però ella no reacciona. 
Deixo que el silenci agafi espai entre les dues. Ella em mira interrogant, i em pregunta què vull. 
– No te'n recordes de mi? –li dic finalment. 
I ella diu que no.
Havíem anat juntes a escola. Ella va marxar a primer o a segon. Era una nena molt poc acceptada i en aquella època les professores no tenien la cura que es té ara davant les situacions d'abús. 
La recordo sempre trista, a un racó del pati, amb la bata mal cordada i els mitjons avall. Sempre duia els mocs penjant. Un dia que unes nenes grans la van pegar ella es va pixar de pur pànic. Des d'aquell dia va arrossegar un nom que em nego a reproduir.
No me'n recordo de tu, em diu. I a mi se'm trenca el cor.
– Saps? –li dic– tu eres la meva única amiga, i vas marxar.
De fet, ho hauria pogut dir a l'inrevés. Jo era la seva única amiga. De petita jo solia ajuntar-me amb les nenes especials: em sabia greu que estesin soles al pati, i ara que ho penso, potser el que fèiem era ajuntar soledats, perquè jo tampoc vaig ser una nena gaire popular. 
Quan ella va marxar, vaig haver de buscar-me la vida. A partir d'aquell moment vaig construir amistats molt sòlides, moltes d'elles les he conservat sense interrupció des d'aleshores, i altres les he retrobat feliçment al cap dels anys, pel carrer, o pel facebook.
Em va fer pena que la meva amiga se n'anés, però ara veig que em va obligar a créixer. Ja ho diu ma mare, que la sort mai sabem on és. 
A ella sembla que les coses li hagin anat bé. És funcionaria i l'he vista algun cop passejant amb una nena que és talment ella de petita.
Espero que fos feliç a l'altra escola. A la nostra, no ho va poder ser. 

3 comentaris:

Xela Falgueras ha dit...

Maria,
Certament en la vida diària ens trobem petits moments que ens han de fer reflexionar sobre el sentit de la vida i de les persones. Molt tendra aquesta història i el teu enfoc.
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Hola Maria,
soc la Montse Martinez se exactament de qui parles.
El ser huma necessita, a vegades, poder oblidar per ser capacs de comencsar de nou.
A mi tambe m'haguera agradat que m'hagueren ensenyat menys matematiques i mes solidaritat social amb els que necessiten un cop de ma per ser intergrats en un grup. Amb el temps tots aprenem pero haguera sigut bonic estalviar a la pobre criatura el mal tragu de l'abus.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Xela, moltes Gràcies.
Montse... quina alegria retrobar-te, i quina grata sorpresa que llegeixis el blog.
Encara vius tan lluny?
Vinga, una abraçada a les dues.