dimecres, 3 de juliol de 2013

Va dir que era preciosa

Es desperta, com sempre, molt abans que la llum del dia es filtri per les persianes mig obertes. Sobre la tauleta de nit, un estoig amb la dentadura postissa, les ulleres de llegir i uns quants llibres apilonats. S'aixeca feixuga. L'artrosi l'està matant. 
Va cap a la cuina caminant cansada pel passadís empaperat, esquivant un gat castrat que la segueix amb la cua enlaire. Els plats de duralex han acabat de degotar a l'aigüera, però no els posa a lloc: els veïns es queixen que fa soroll per les nits. Ella troba que no n'hi ha per tant... potser és que ja sordeja una mica. Beu un got d'aigua a glops curts i torna al menjador.
Mira pel balcó del pis diminut del Poble Sec la claror d'un matí que sembla que no acabi d'arribar mai. S'asseu al sofà, el gat li salta a sobre roncant melós. Tanca els ulls.
– Preciosa. Em va dir que era preciosa.
Ho recorda com si no haguessin passat tots aquests anys. Li va agafar amb les mans la cara. Es va estremir i li va dir "ets… preciosa!" 
I fa ja tants anys que no sabria dir quants, però sí sabria dir-ne la lluentor dels ulls, que després va tancar per besar-la,  l'escalfor dels dits d'ell enredant-se en els seus cabells en aquell dia que van creure que podria ser. 
Però no. Cap dels dos va gosar fer el pas endavant, massa coses s'havien de trencar per poder donar pas a la seva història. 
Ell li va dir, tens molt més a perdre que jo, millor deixar-ho aquí. I a ella feia massa anys que ningú li deia preciosa, i va plorar molt, però va ser fidel al marit i no se'n penedeix, perquè els fills van créixer en una família normal i tampoc ha estat tan infeliç com això.
El seu home fa anys que és mort. Els fills fan torns per venir a dinar amb ella els diumenges. I en albades com aquestes, la senyora Conxita s'aixeca d'hora i acaricia amb calma el gat mentre deixa volar els pensaments. I fa molts anys que no sap res d'aquell que es va estremir i li va dir que era preciosa.
Tanmateix, pensa, si ell encara és viu, si ell encara la recorda... potser encara hi pensa. En aquella dona amb la mirada encesa i el cabell deixat anar.
Potser ella continua sent preciosa. Ni que sigui en el record d'un altre vell insomne i solitari perdut en la gran ciutat.

3 comentaris:

Ragnhild Hjelmborg ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Ragnhild Hjelmborg ha dit...

Que bonic, Maria! M'ha agradat molt aquest relat, m'he arribat a emocionar.. Gràcies!

Jaume Pubill Gamisans ha dit...

UN relat preciós, Maria. Moltes gràcies per fer-nos-el avinent.