diumenge, 8 de setembre de 2013

Madrid 2020

Tinc un parent que es va casar perquè la seva novia estava deprimida, i la psicòloga li havia recomanat que busqués algun entreteniment, alguna cosa que li fes molta il·lusió. Total, que van fer un casament de pel·lícula: amb dames d'honor, i músics i mil fotògrafs, vestits sumptuosos i un gran sopar.
Evidentment el matrimoni va durar molt poc. De fet, em sembla recordar que es van separar tornant del viatge de noces, o sigui, que ni van viure junts... i el problema que van tenir els fotografs per cobrar les fotos, ni us ho dic.
Pensava en això ahir, quan veia el desànim dels madrilenys per no tenir els jocs olímpics de 2020.
Jo he viscut uns jocs olímpics, sé la il·lusió que fa, i ja sabeu que els madrilenys em cauen molt bé. Em sap greu que no tinguin aquesta injecció d'il·lusió. Em sap molt greu per ells, de debò. 
Però una part de mi pensa que potser és millor, per ara. Més que res, que en un context d'austeritat tan fort, retallant en educació i sanitat, fer una orgia econòmica com uns jocs olímpics, em fa molta basarda. I molt més veient qui està al poder (no em refereixo al partit en concret, sinó a la casta política)
Penso que és molt millor esperar una mica. Fer fora aquesta xusma corrupta (que haurien estat, segur, els més beneficiats) i optar en un millor moment. I viure uns jocs olímpics sense que s'enriqueixin de sota-mà els de sempre.
Perquè els madrilenys es mereixen uns jocs, i els han de tenir, però  potser ara no és el moment. I la il·lusió de preparar-los, els hauria encegat i ara potser és hora de solucionar altres coses, no sigui cas que ens trobem com la noia aquella que es va casar per distreure's d'una depressió.
Es mereixen aquesta festa, i confio que la tinguin, i que jo la pugui veure.
Una abraçada als madrilenys.