diumenge, 1 de setembre de 2013

Resum de les vacances

Aquest any he fet vacances del blog. La veritat és que no ho tenia previst, però m’han passat varies coses.

Primer, la necessitat de desconnectar, de veritat. De no fer res. D’endreçar el cap i l’ànima, i no estar tan pendent d’aquest munt d’obligacions que m’auto-imposo i que a vegades em sobrepassen.

Segon la correcció de la novel·la, que em porta més feina de la que em pensava. Espero que valgui la pena tant esforç, tot i que he de dir que és un esforç que m’agrada. Sento que necessito fer-ho, no sé si m’explico.

No us penseu, però, que no he escrit per a aquest blog. El que passa és que a Mallorca he tingut dificultats per connectar-me a internet. Vaig començar a escriure alguns posts, decidida a publicar-los en quan pogués accedir a una wi-fi. Però després vaig veure que els posts anaven caducant.

Un d’ells us explicava com està la meva gata, que ha superat la malaltia que va tenir a principis de Juliol... però que va tenir un atac epilèptic que ens va espantar moltíssim, que també ha superat. (li calculo que deu haver gastat cinc o sis vides ja...)

Un altre us parlava d’una noia brasilera que em vaig trobar a la consulta del veterinari, molt angoixada perquè no podia pagar el tractament del seu gat. Em va dir que aquell gat havia estat la seva única companyia quan va arribar aquí. Jo passava el meu calvari també pensant que la meva gata estava moridora, i vam plorar juntes una estona. Em pregunto ara com haurà acabat aquella història. Tinc ganes de tornar al veterinari per preguntar-li com està el gat de la noia brasilera, de la qual no sé el nom.

En un altre us parlava dels veïns de tota la vida, (i quan dic tota, dic tota!) i la relació tan especial que tenim amb els veïns del lloc on estic a l’estiu. Ens apreciem molt, sabeu?  Solem fer xerrades durant el dia, cadascú a casa seva, parlant de tot i de res, escombra em mà, o regant les plantes, o veient els nens (abans nosaltres, ara els nostres fills) jugar. I en aquest post, us deia que sento que la gent passa, però “na Maria de’s costat”, com en diem a casa nostra, està sempre allà, al capdavant de la seva extensa família, rebent-nos cada estiu i posant-nos al dia de tot.

Un altre post parlava de Mallorca. De la meva perplexitat. Per una banda cada vegada més la gent sent a Mallorca la necessitat de lluitar per la llengua, per la nostra cultura, per la nostra manera de fer. Això però, és una reacció davant d’un govern absolutament exterminador, que malmena la llengua i la cultura pròpies de manera gairebé feixista. Us parlava de la demencial llei d’educació, de consellers que només parlen en castellà “para que nadie se sienta excluído” (sic) de la voluntat del govern d’en Bauzà de diluir la nostra cultura. I dic diluir però podria dir aniquilar. I la meva perplexitat és pel convenciment que a les properes eleccions... la gent els tornarà a votar! I de debò que no ho entenc.

I com sempre, hi havia un post en el que intentava compartir els meus sentiments: després de passar una nit a una cala salvatge i d’haver nedat a primera hora del matí en una aigua de cristall amb peixos fugissers i meduses amenaçadores, vaig tenir un moment d’allò que en diuen epifania. Un sentiment de goig, d’agraïment pel que estava passant. Una alegria profunda. I vaig fer-me una promesa d’intentar retenir aquesta pau quan la meva vida torni a la normalitat, que en el meu cas vol dir un ritme trepidant, poques hores de son, i el sentiment perpetuo de no aconseguir arribar a tot. Volia explicar-vos-ho, però em va sortir un escrit cursi que em nego a compartir amb vosaltres. Però al cap d’uns dies, (el dia 28 d’agost) a la Vanguàrdia, vaig trobar un article de Carina Ferreres que retratava ben bé el que jo us volia dir. Acabo, doncs, amb una cita d’aquell article.

A partir d’ara aquest blog retornarà al seu ritme habitual, d’almenys una entrada per setmana. 
“Siempre me despido de las calas pensando que al amanecer del día siguiente será igual de bello, aunque yo ya no lo vea, que seguirá siendo así todo el año, cuando despierte a oscuras en mi habitación de Barcelona”