dimarts, 8 d’octubre de 2013

Ballem?


¿Bailamos? per dm_523e02e4c6a97

Jo treia força bones notes, quan estudiava BUP. Els meus pares pensaven que tindria una carrera universitària, i n'estaven molt contents. Quan els vaig dir que em volia dedicar a la música es van preocupar molt. 
Però em van recolzar sempre. Tot i fent-me saber que no era això el que ells preferien per a mi, en cap moment van posar-me pals a les rodes, fins i tot em van comprar un bon instrument i van respectar la meva decisió de canviar de conservatori, per deixar de ser cap de sardina i passar a ser cua de rap. 
Sempre els estaré agraïda.
Vaig estudiar al conservatori molt més del que em pensava que fos possible estudiar, va ser molt més dur que moltes carreres amb més fama de difícils (ho sé, estic casada amb un enginyer!) molt menys glamurós i bohemi del que em pensava.Vaig passar-ho molt malament, però en cap moment me'n vaig penedir d'haver seguit el meu cor.
Ara no sóc ben bé com pensava que seria quan estudiava, però estic molt contenta, i em sento feliç amb el que faig per guanyar-me les garrofes. I el sentiment de plenitud absoluta que tinc quan visc el gran miracle de la música, no el puc explicar amb paraules. És participant de la música quan entenc el sentit de la paraula "comunió", i sento que quelcom meu va més enllà: que una part de mi m'abandona i forma part d'alguna cosa molt més gran. És una mica semblant a enamorar-se, i ho faig continuament, cada vegada que participo, que escolto, que toco, que llegeixo música.
Potser també seria feliç si hagués anat a la universitat, no ho sé, però sí que sé que sempre m'hauria quedat aquesta espina de no haver-ho provat.

7 comentaris:

Núria Soriano ha dit...

Gràcies, Maria. Sempre "l'encertes", però, a més, avui m'has emocionat. Has tret la meva nena interior que em demana ballar...

Maria Escalas Bernat ha dit...

Doncs ja ho saps, Núria: a ballar!!!

Isabel Trias ha dit...

D'adolescent a mi m'encantava escriure i cantar. No ho feia malament ni una cosa ni l'altra. Tan el professor de música com el de literatura em demanaven que m'hi dediqués i jo vaig triar...medecina.
Me n'he ensortit prou bé, estic molt contenta perquè puc gaudir tant de la música com de la literatura i m'enamora la meva feina.
Ara bé tinc una filla que va volguer ser...pallassa i titellaire.
Tan el meu marit com jo li hem deixat triar el que ha volgut fer. Però haig de confessar una cosa: no té cap mèrit. No hem hagut de fer cap esforç per "acceptar-ho". Ella ho tenia claríssim i sempre ha sigut molt coherent en les seves decisions. Ara està al tercer curs de l'institut del teatre però sovint la gent em demana que què en penso o que com ho veu el meu marit (també metge). I a mi sempre em sorpren tan que em demanin això!!!
Perquè costa tan respectar la vida dels fills?

Maria Escalas Bernat ha dit...

Isabel, suposo que costa d'acceptar per als pares que pensen, potser inconscientment, que un metge és més important que un titellaire. Suposo que quan entens que el que és important és que el teu fill/a es senti realitzat en la vida, no et costa respectar el seu camí.

Joan fer ha dit...

Genial l'experiència. Sempre he pensat que, malgrat que les coses al final sortin bé o malament, l'important és no empenedir-te de fer allò que realment volies. Gràcies per compartir-ho! Petons, Maria!! ;)

Mar ha dit...

Maria, tinc un net que ja des de petit, tindria un any quan sentia música picava amb la mà o amb un bastó a qualsevol lloc però seguint el ritme de la música.
Ara té 2 anys i balla a ritme sense ensenyar-li ningú i continua tocant amb juguets de nen: bateria, tambor, pal de fusta...tots més aviat de percusió. Serà que ja si neix amb aquesta afició?
Desitjaria que m'ho contestessis. Gràcies. Mar

Maria Escalas Bernat ha dit...

Benvolguda MAr, primer de tot, perdona que no t'hagi contestat abans, no entenc com el teu comentari va passar per alt.
No sé si és cert, que els nens hi neixen amb aquesta afició, això segurament ens ho explicaria millor algú que hagi estudiat psicologia o pedagogia.
El que sí que penso que hi ha nens que tenen una sensibilitat ben especial per a la música. Aquests dies per internet corre un vídeo d'un bebè que s'emociona fins a plorar quan sent cantar la mare.
Penso que la manera que té el teu net d'acostar-se a la música és molt encertada : jugant, experimentant amb els sons, etc. No crec que a aquesta edat calgui apuntar-los a fer música, però sí cantar i ballar i picar molt amb ells.
Espero haver-te contestat adequadament, i altra vegada, perdona que hagi tardat tant en veure el teu missatge.