diumenge, 13 d’octubre de 2013

El cos

És curiós com prenem consciència del cos quan estem malalts. Estic ara mateix amb el tradicional constipat de principis de tardor, abrigada, plorosa, mocosa i tossint. 
Em noto tot el cos. Ossos, pell, fluïts, vísceres, em fan mal fins i tot les ungles de les mans quan me les toco. De vegada en quant em moco i puc notar una mica d'aire fred passant per les narius. Això dóna una mica de descans a la meva gola inflamada i als meus llavis ressecs i esquarterats. Tinc els ulls lluents i petits, i les galtes vermelles. Estic marejada i sento com si el món estigués molt lluny de mi. Sóc tota jo feixuga, lenta com si fos un animal de closca, i terriblement vulnerable. Qualsevol cosa em fa plorar i se'm fa una muntanya simplement pensar en què faig per dinar avui.
És curiós, deia, com prenem consciència del nostre espai, d'aquest continent que és la nostra anatomia. Quan alguna cosa no va com toca, entenem com el cos i l'esperit fan un tot: el meu estat d'ànim està igual, feixuc i lent, com si els microbis també l'afectessin.
Potser aquestes malalties van bé, per recordar-nos la nostra vulnerabilitat, la precarietat d'aquest cos que ens acompanya i al qual tan sovint no atenem correctament. Va bé, potser, que notem l'aire que desplacem en moure'ns, el pes que ocupem al sofà, l'escalfor que deixem a la cadira, la saliva que passa per la gola, que estiguem atents al nostre físic, amb seves servituds i necessitats.
No sé, estic molt emboirada i potser dic beneitures. 
Me'n vaig al llit.