dimarts, 19 de novembre de 2013

La paret de suro

Després de donar mil voltes per aparcar, finalment troba un lloc, just al carrer on havia anat a classes de piano, durant tants anys. Posa les monedetes al parquímetre, i malgrat no té gaire temps, decideix passar–hi per davant. Nº 5, ho recorda encara. Després d'uns instants de desconcert, se li trenca el cor: on hi havia hagut aquell bloc de pisos antics de sostres alts, sense ascensor i amb una escala que li semblava llòbrega, ara hi ha un forat sinistre.
S'acosta. Travessa el carrer per veure-ho millor. Allà estan les restes de l'estudi del professor de piano. Al segon pis? No ho entén! Ah! Sí, era un primer, però tenia principal. Un segon pis real.
Allà està. La paret de suro. L'únic que queda de l'estança on havia passat tantes i tantes hores. El professor, que li semblava gran... Ara, amb la distància, veu que era un jovenet, quina gràcia. La llum enteranyinada dels matins de gener, que escalfava aquell pianet, aquella estança estibada de llibres, Czerny, Bach, Mozart, Chopin..., un dibuix d'un gat d'esquenes a la llibreria, una foto antiga de primera comunió, la música surant per sobre el soroll del carrer que arribava esmorteït. Com si fos ara, es veu a la banqueta, sentint la presència callada del professor, que s'asseia al costat, en una cadira més baixa, respirant junts al levare, anotant digitacions a les partitures, no posis tant pedal aquí, tempo, tempo, tempo, això estudia-ho amb metrònom, i així passant setmanes, estudis i cursos de cara al teclat, d'esquenes a la paret que ara veu despullada i vulnerable.
De sobte li cau com una llosa el sentiment d'estar-se fent gran, l'enyor d'aquells dies en que tot estava per fer i tot era possible, el dolor de tot el que mai més tornarà a ser.

Com si encara pogués donar testimoni de que sí, que van existir aquells moments, que la música que va sonar allà encara ressona, que la persona que somiava en ser pianista encara existeix, voldria que, d'alguna manera, quedés aquella paret de suro, per sempre, en record del que fou i del que no va arribar a ser. Potser encara hi haurà quelcom de la seva essència, ni que sigui en la memòria d'aquella paret.
Voldria que ho respectessin, que no la tiressin a terra. Ja ho sap, que la vida continua, però d'alguna manera, agraeix aquest romanent de la seva joventut: una paret penjada en un solar a punt de ser engolit per la febre constructora.

Mira el rellotge. Se n'ha d'anar.
Sap que tard o d'hora en aquell forat hi haurà un munt de pisos moderns, amb ascensor i fibra òptica, rajoles de gres, cuines equipades. Que aquella habitació on va aprendre a tocar el piano l'haurà de conservar només a la memòria.
Potser és això, envellir: que els espais on has habitat siguin ja només al teu cor.