dimarts, 12 de novembre de 2013

Les dues cadires


Avui faig quaranta-quatre anys. I com que d'això en diuen les dues cadiretes, ahir anit, que no podia dormir (per variar), pensava en aquesta cançó: la "historia de las sillas", de Silvio Rodríguez, que a mi m'ha marcat durant molt temps.
 

La cançó comença en el minut 1.10, i el que ahir em feia pensar, la tercera estrofa, comença en el minut 2,38:

"el que tenga una canción tendrá tormenta
el que tenga compañía, soledad
el que siga buen camino tendrá sillas
peligrosas, que lo inviten a parar

...pero vale la canción buena tormenta
y la compañía vale soledad,
siempre vale la agonía de la prisa
aunque se llene de sillas la verdad"

Pensava en tot el que he viscut. En la gent que ja no hi és. En qui m'ha marcat i ha marxat, en els que he escollit per compartir la vida, en tot el que m'ha estat donat, en el que m'han tret i que encara trobo a faltar, en el dolor, en el goig, en el plaer, en les llàgrimes vessades.
I pensava això, que val la pena la vida com un tot. Que els entrebancs que m'he trobat, les cadires perilloses que m'han seduït, han format part del meu camí, l'han enriquit, m'han fet  més sencera.
Al Facebook vaig penjar una poesia de Màrius Torres que sempre rellegeixo per aquestes dates:

Que en els meus anys la joia recomenci
sense esborrar cap cicatriu de l'esperit.
Oh Pare de la nit, del mar i del silenci,
jo vull la pau –però no vull l'oblit.
(Màrius Torres)



Doncs sí, sabeu?
Ho vull tot. No renuncio a res. No vull renunciar a les meves cicatrius, de cap manera. Estimar-les és la manera de venerar el que fou, i dóna sentit a la fidelitat al que és. No vull deixar enrere el que m'ha fet així, i hi ha moltes coses bones, i algunes de no tan bones. M'agrada el que m'ha estat concedit, i accepto el preu que he hagut de pagar: renunciar a altres coses. 
Ho accepto, i no ho penso oblidar. Viuré amb pau, sense esborrar cap cicatriu, doncs.
I seré feliç, per tal de ser agraïda.