diumenge, 9 de febrer de 2014

La salut

Quan era petita, a Mallorca dormia amb la meva àvia, i la sentia resar per les nits. Desafiant a la fosca i a la son deia "donau-lis salut"! Ho repetia una i altra vegada, alguns dies més imperativa, altres més implorant. 
I a mi em feia molta gràcia, que la meva padrina demanés salut. Perquè quan jo tenia vuit anys, la salut era natural, no sé, com l'aire, com la certesa que l'endemà tornaria a sortir el sol, com la confiança en què les crostes del genoll em saltarien i quedaria un rastre blanquinós a la meva pell tan fosca i després una taca negra.
Les malalties eren de gent de lluny, "els altres" estaven malalts, però aquestes coses, a la nostra família no passaven. I els vells, a més, vivien molts anys.
Donau-lis salut, repetia la meva àvia com un mantra. I jo pensava que pesada, i m'adormia en aquests murmuris.
Adormir-te mentre preguen per tu és quelcom molt especial: De fet, sempre m'he sentit molt acompanyada per ella, tot i que fa ja dotze anys que és morta. Suposo que la certesa que mentre m'abandonava a la son algú pregava per a mi em va donar un sentit de seguretat, de confiança en la seva protecció que encara ara tinc. 
Després van anar passant els anys. Alguns dels que en aquells dies eren referents meus van emmalaltir. Com passa massa vegades, no sempre van morir primer els més vells: alguns més joves van mustiar-se en dos mesos, altres tingueren llargs anys de penosa davallada, ella es va anar dissolent dins les nebuloses de l'Alzheimer fins que finalment el seu cos es va rendir.
I ara, molts anys després, centenars de Kilòmetres lluny d'aquella habitació, en una ciutat mitjana, en un pis que guaita un mar ben diferent, sóc jo que demano salut. Pels meus, pels meus fills, pels meus pares. Perquè ara ja sé la sort que tenim.
Miro el fràgil miracle que és aquest de la salut en la que ens mantenim. Dono gràcies que els meus fills tenen encara els quatre avis, i que a més són avis amb molta marxa, molts projectes i molta corda encara.
Els meus fills també pensen que la salut és normal. Jo prego per ells per les nits. I demano moltes coses, però sobretot, demano salut.


5 comentaris:

montserratqp ha dit...

Maria, quin post tan bonic! I que continueu essent tan afortunats!

Maria Escalas Bernat ha dit...

Montserrat, quant temps sense veure't per aquí! Moltes gràcies. Espero que vosaltres estigueu molt bé… el teu petitó segur que està enorme!

Isabel Trias ha dit...

No hi ha cosa més difícil que patir per la salut dels fills;
i no obstant no hi ha cosa més sorprenent que descobrir que sempre hi ha una llum al final del túnel. Un post molt bonic.
Gràcies

Mònica Aroca ha dit...

Completament d'acord, Maria.
Molts petons i molta salut per a tots.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Isabel, això espero, que tothom pugui veure una llum al final del túnel!
Mònica, quina alegria retrobar-te! Molta salut també per a vosaltres, una forta abraçada.