diumenge, 23 de març de 2014

Coses que cal no oblidar

De vegades ens acostumem tant a la felicitat, que ens oblidem de donar-ne gràcies. Com si ser feliç fos el més normal del món, com si fos el que ens pertoca, perquè sí, perquè som més guapos. Potser això de tenir tantes coses fantàstiques i gratuïtes, ens ha fet creure que "ens ho mereixem".
Aleshores, la vida, o l’atzar, o Déu, (poseu-hi aquí el que vulgueu) s’encarrega de fer-nos tocar de peus a terra. I molt sovint ho fa amb una batzegada violenta, que ens retorna a la realitat. 
I la realitat és que la vida és un fràgil miracle de mil equilibris delicats. Que qualsevol onada d’aire pot fer trontollar la placidesa de les hores, la confiança amb què deixem lliscar suaus els dies. Som, deien els jueus, com violinistes a la teulada, intentant mantenint-nos estables mentre afinem la nostra cançó.
Doncs sí. A vegades ens calen cops durs. Per recordar-nos de donar gràcies d’aquestes petites coses que fan el teixit d'una vida feliç, i que massa sovint deixem passar epidèrmicament, sense agrair-les.
Una dutxa d’aigua calenta. L’olor del cafè al matí. El ronroneig del gat. Una besada a deshora, una mirada intensa. El pessigolleig de l'enamorament. La llum neta del sol a primera hora del matí. El mar tossut. El tacte dels llençols freds sobre el nostre cos rendit. La rialla dels petits. La primavera impúdica. La música. Tenir un plat a taula cada dia. Que algú somrigui quan ens veu. Cuinar per a algú que t'estimes.
Els cops durs ens deixen atordits. Però potser, com la febre en els infants, són necessaris per a créixer. 
I per no oblidar-nos mai de donar gràcies de tot el que tenim.

3 comentaris:

pons007 ha dit...

Jo soc més de donar les gràcies al gratificador en qüestió més que no pas en general: A la companyia d'aigues i del gas. A Nescafé. Al gat. Al besador i mirador. Al provocador de l'enamorament. Al sol. Al mar. Als llençols. Als petits. A la primavera. Al músic. Al menjar. A algú...

Barcelona m'enamora ha dit...

Gràcies a tu per compartir aquests pensaments. Salut.

Maria Escalas ha dit...

Pons 007, tot és allò mateix, no creus?
Barcelona m'enamora… gràcies a tut pel teu comentari (en concret, com li agrada al Pons007! ;-)