dilluns, 7 d’abril de 2014

La bata

La meva padrina, la mare del meu pare, era una velleta dolça i tendra, amb la veu fina i tremolosa i el cos menut. Semblava que hagués de trencar-se només en esternudar, però fou una dona d'una gran fortalesa, que visqué molts anys i molt intensos, i que va morir després de lluitar feroçment contra la seva decadència: no volia deixar el meu oncle Damià sol. 
Quan tenia uns setanta i pocs anys es va comprar una bata d'hivern. Era una bata rosa, feia cara de ser molt calenta, tenia els botons folrats també de rosa, i un rivet blanc a cada butxaca. Era una bata molt maca, llarga fins els peus.
No se la va posar mai. Per casa en portava una altra, que havia estat blava i de tant rentar ara ja tenia un color indefinit, tirant més a grisós. Havia recosit les butxaques i s'havia posat els botons d'un altre casta, perquè els originals s'havien perdut. Al cap dels anys portava també un cinturó d'una altra bata, perquè l'original se li havia perdut.
Era tota tendra, amb la seva bata cutre, asseguda a la camilla mirant la tele a tot volum.
No es va posar mai la bata rosa. La guardava. Per quan fos vella. Per quan estigués malalta. Per si venia el metge. 
I la bata va anar passant anys guardada a l'altell de l'armari.
Quan va morir la vam recuperar, em sembla que la meva germana se la va fer seva. 
Aquests dies hi he estat pensant. En les meves bates. En el que guardo per a dies millors.
És cert que hem de deixar espai pel demà. Viure "només en l'avui", és una mica absurd. Si tothom funcionés així, ningú plantaria fruiters, ni tindria fills (jo no aniria a córrer i m'alimentaria només de xocolata!)
Evidentment, vivim pensant en el demà. Guardem coses per a dies més propicis. A vegades volem esperar el moment adequat. Potser no és ben bé ara, ens diem. I anem fent.
Però sabeu?
No sabem si el cervell se'ns farà aigua i ens adormirem en la inòpia. No sabem si en aquests moments les nostres cèl·lules cabrones es fan un festí a costa nostra. No sabem si el nostre cor farà un esclat aquesta nit. 
Ho diu la bíblia,  vetlleu i pregueu, que no sabeu el dia ni el moment.
Potser que deixem de viure com si el temps fos etern i poguéssim anar guardant coses per després, doncs no sabem si això arribarà. 
Cal estimar el nostre avui, i viure'l intensament, sense estalviar-nos cap petó, cap abraçada ni cap instant de goig. En l'últim moment, només tindrem el que hem viscut. I res del que deixàvem per demà ens farà profit.

4 comentaris:

pons007 ha dit...

Es un problema, mai ens sentim vells. Quan arribes a 60 et penses que els vells son els de 70. Quan arribes a 70 els vells son els de 80. Quan arribes a 80 els vells son els de 90 i... i no arribes als 90...

Pere de can Peret ha dit...

Amb el que expliques de la bata, has fet un retrat del que fa la meva mare en “previsió”...per si de cas.
Fa unes setmanes, el meu pare ens va deixar i com que ja feia molt temps que el veiem en una implacable realitat, vam aprofitar per assaborir els moments bons. Certament, cal viure intensament el nostre avui.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Pons, tens raó… jo l'altre dia parlava d'un "noi"… i és un pavo de 50 anys!!!!
Pere. aquesta reflexió m'ha vengut arran d'una malaltia d'una persona molt estimada que m'ha fet entendre que hem d'assaborir el dia d'avui.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Pons, tens raó… jo l'altre dia parlava d'un "noi"… i és un pavo de 50 anys!!!!
Pere. aquesta reflexió m'ha vengut arran d'una malaltia d'una persona molt estimada que m'ha fet entendre que hem d'assaborir el dia d'avui.