dimarts, 29 d’abril de 2014

La sípia

La sípia és dels animals més ferotges del mar. Així com els peixos fugen escopetejats quan t'acostes, o s'enterren a la sorra esperant que no els vegis (que monos, els llenguados, només se'ls veuen els ullets!) o canvien de color com els pops per confondre's, o s'amaguen a caus on no hi podem arribar, la sípia, que també pot canviar de color com els camaleons i els pops, si es veu descoberta planta cara. 

És un animal valent, doncs. I això que la seva única arma és el bec que té, semblant al d'un lloro, amagat entre els seus tentacles, que com a molt ens faria una pessigada dolorosa, però de cap manera ens impediria matar-la. 
Em pregunto què deuen pensar, quan veuen que m'hi acosto amb les ulleres de busseig, i les observo. Elles m'amenacen amb aquells ulls amb veta, i bufen talment bous enfurismat. Pobretes. 
Alguna vegada, una sípia m'ha arribat a fer respecte. Si em quedo a mirar-la, ella es va creixent i amenaçant-me, bufant-se, movent-se cap a mi intentant que fugi, tirant tinta com tira vapor una locomotora a punt d'arrencar. 
Sap que puc amb ella? Suposo que ella confia en que jo no ho sàpiga i m'espanti. Alguna vegada, quan me n'he allunyat, m'ha semblat veure-la amb un posat satisfet: ha fet fora el monstre.
Així hauríem de ser nosaltres davant les nostres pors. Sempre hi haurà coses per les quals no ens sentim amb prou preparació. Podem intentar fugir, però no sempre ens és possible. Podem mostrar les nostres armes, com fa la sípia, però a vegades són insuficients. Davant els reptes, potser convé anar amb la cara ben alta i respirant fondo. Segurament desfent-nos per dins, però fent veure que sí, que ens hi veiem amb cor, que ho superarem. A vegades l'amenaça més forta no és el perill al qual ens enfrontem, sinó la por a ell, que ens pot ensorrar i deixar-nos paralitzats.
La meva mare sempre diu que a la por l'hem de mirar de cara, i darrerament ens n'ha donat un bon exemple, d'aquesta actitud. 
Doncs sí. Davant els monstres amenaçadors, cal mantenir el cap ben alt i tenir un posat valent.
Deia que la única arma de la sípia és l'humil bec. Potser, però, té una arma molt més potent: el seu coratge. 

4 comentaris:

pons007 ha dit...

Es coratge o es inconsciència? hi ha una finia línia...

Maria Escalas Bernat ha dit...

És el seu instint, supòs. Si encara ho fa, és perquè evolutivament li ha sortit a compte, o sigui que compto que és coratge

Assumpta ha dit...

No tenia ni idea de tot això i ho he trobat interessantíssim... A més, la forma en que ho expliques, molt simpàtica ;-)

Maria Escalas Bernat ha dit...

Assumpta, quina alegria tornar a trobar-te per aquí!
Una abraçada!