dimecres, 4 de juny de 2014

Cridant el Ramon.

Aquesta és una història real, que em va explicar la filla de la protagonista, molt de passada, i des d'aleshores no faig més que donar-hi voltes. 
La protagonista, posem-li nom, per exemple Mercè, és una iaia de gairebé noranta anys. En el seu temps fou una dona forta i poderosa. Ara té una demència molt avançada, i els seus fills l'han hagut d'ingressar a una residència. 
Resulta que la dona es passa els dies i les nits cridant el Ramon, preguntant pel Ramon, somicant pel Ramon. 
I ningú de la seva família es diu Ramon. Ni el seu difunt marit, que es deia Josep, ni cap dels seus fills, ni el seu pare, ni els seus germans…
A la biografia de la senyora aquesta, casada des dels anys quaranta amb un senyor tot respectable amb qui va tenir cinc fills i va morir fa més de vint anys, no hi ha cap Ramon. Que se sàpiga.
I la seva filla m'ho explicava, tota enriolada: mira la meva mare, quines coses té, ara li ha donat per preguntar per un tal Ramon, i tot el dia Ramon per aquí, Ramon per allà, i un dia una infermera per fer-la callar li va dir ara ve, i va ser pitjor, perquè es va començar a posar nerviosa, que es volia pentinar, i canviar-se el vestit, i volia unes sabates de taló.
I vinga riure, la filla. 
I clar, potser el problema és que tinc la imaginació fèrtil i el cap ple d'històries, potser és que sóc una romanticota incorregible, però diria que aquí hi ha una història d'amor. Diria que aquesta senyora, que ara és un recordatori gairebé caricaturesc de la dona que fou, en algun moment tingué un Ramon a la seva vida. Un Ramon que no va poder ser. O que potser fou clandestí, intens i apassionat. O potser va ser un Ramon que no va voler ser.
Qui sap si tenia tretze anys i era l'aprenent del botiguer del barri, un altre noi com ella que va morir en alguna carretera durant la guerra civil. Potser va ser un home de la seva parròquia, casat, catequista i bon pare de família, que li donava la mà d'una manera especialment càlida a l'hora de la pau. Potser va ser el que li pujava el butano, tot suat i amb la camisa descordada. Potser era un artista de cine.
Potser tingueren nits de passió. Potser no es van arribar a tocar.
No ho sabrem mai. El que sí sabem és que fou prou important com per recordar-lo quan no recorda ni el nom dels seus fills. Com per repetir insistentment el seu nom quan ha deixat de poder dominar i dissimular els seus sentiments.
Poc a poc, la senyora Mercè es va difuminant entre les nebuloses de la seva consciència, i aquesta història, com tantes d'altres, es perdrà en la nit dels temps.