dimecres, 25 de juny de 2014

Els moments viscuts.

Teníem poc més de vint anys, un munt de projectes, i la sensació de que ens podíem menjar el món. 
Érem a Tarragona, a una pasqua jove. En aquells dormitoris tan enormes i on feia tan fred. Tanmateix hi estàvem poca estona, intentant dormir: passàvem les nits en vetlla, cantant, xerrotejant, passejant a la llum de la lluna.
Era aquella època que no hi havia smartphones i no ens fèiem fotos tan alegrement, que quedàvem amb els amics amb temps, "dissabte a les vuit al casal", que sortíem a passejar, que parlàvem cara a cara amb un cacaolat davant. Era aquella època que no ens fèiem selfies, que no ens calia publicar enlloc que ens ho passàvem bé, vivíem, rèiem, ens obríem a la vida…
I allà a Tarragona, vam pujar un moment a les habitacions, a buscar un cançoner, crec, o a agafar un entrepà fet de dos dies abans, i és que a més de fred, passàvem gana (però érem tan feliços!)
I el Bartolo va agafar una guitarra, es va asseure i es va posar a tocar. L'Àngels i jo cantàvem fent el burro, i la Mariona, que sempre va ser la que tenia més seny de tots, ens va fer la foto.


És curiós, no sabíem que aquell moment el recordaríem tota la vida. Les rialles, en aquell espai que ressonava tant. El fred, l'entrepà una mica gomós. La veu rasposa del Bartolo.
No sabíem que aquesta seria la única imatge que ens quedaria d'aquells dies feliços. No sabíem que al cap dels anys miraríem enrere i enyoraríem aquells instants.

La màgia dels moments feliços suposo que és aquesta: quan estan passant, no saps que són tan especials. Els deixes lliscar per la teva vida, potser parant atenció a altres beneitures, i només quan la vida cruel t'ha dut ben lluny d'allà és quan te n'adones que en aquell moment vas ser intensament feliç. I saps que continuaràs caminant, i que tindràs altres moments de felicitat, (faltaria més!) però saps que aquells ja no tornaran més. 

Al cap d'uns mesos d'haver fet aquella foto el Bartolo va tenir un accident de moto.  No duia casc, i es va donar un cop al cap. Va estar més d'una setmana en coma, i va morir tal dia com avui, el dia següent de Sant Joan.
Hem crescut, ens hem fet adults. Els anys ens han moldejat, altres mossegades del destí ens han enfortit, hem deixat de ser "els joves",  hem hagut de fer concessions, fer les paus amb la diferència entre el que volíem i el que és. El Bartolo, mentre, s'ha quedat en els seus vint-i-dos anys.
A vegades em pregunto si els moments viscuts no continuen existint, vibrant, en alguna dimensió que no som capaços de copsar conscientment. Potser ho faig per consolar-me, necessito pensar que aquells que he estimat encara hi són.  Potser ho faig per sentir que d'alguna manera, en algun espai, encara tinc vint anys i el Bartolo rasca aquella guitarra una mica desafinada i canta amb la seva veu rovellada "un jove treballador val més que tot l'or del món".

2 comentaris:

Jaume Pubill ha dit...

245Maria: Aquests records i aquestes paraules fan que el Manolo segueixi estan viu, ben viu per a tots els que el vau conèixer i estimar. És la força de l'amor que ho reviu tot, ho transforma tot i ho fa tot nou.
Boniques paraules les que li dediques. Una abraçada

Pere de can Peret ha dit...

El mirar enrere té aquesta pega, que ens recordem entre d’altres coses, d’algunes absències que ens provoquen enyorança. Uns records sensibles, que tindrien d’ésser un motiu mes per seguir arrelats i en moviment, malgrat les dificultats.