dimecres, 18 de juny de 2014

Posar nom

A Mallorca, quan una cosa ens ve grossa, diem " això no té nom". És ben bé així. Tenim nom per les coses que són més o menys normals, però no per segons quines atrocitats. Oi que no tenim nom per anomenar una persona que se li hagi mort un fill? I no em digueu que no hagi estat, durant la història, quelcom dolorosament usual. De tota manera, ens hem entestat a no donar-li nom, com si així poguessim evitar que existís. 
El mateix passa amb els nostres sentiments. Tenim nom pels sentiments més o menys acceptats, per les relacions que socialment són estandar... Però a vegades tenim sentiments o relacions sense nom. O no volem donar nom al que potser ens incomoda, o ens és difícil d'entomar. 
 En el cas dels nostres adolescents, que desperten a un món d'emocions i de relacions, els educadors tenim un repte: ajudar-los a posar nom al que senten. I és molt difícil, perquè es tracta, suposo, d'acompanyar-los en la seva cerca, no pretendre facilitar nosaltres el nom. Perquè a vegades intentem encabir el nostre sentiment o la nostra relació en un nom que potser no li escau, i així el canviem. Heus aquí, doncs, el gran poder de les paraules: anomenant els sentiments els donem forma. Per això és tan important ajudar a entendre, analitzar, i respectar el que senten. Ser capaços de trobar les paraules que encaminin l'emotivitat en la direcció que els cal, que els ajudi a acceptar-se i a créixer. Aquest procés, difícil i fascinant, és un dels més enriquidors de la nostra tasca. 
Les persones que no els faci por posar nom als seus sentiments seran les que viuran més harmoniosament amb ells.