dilluns, 21 de juliol de 2014

Pros i contres de petonejar gripaus

Fa uns dies la meva amiga Helena em va enviar aquest conte, em va fer molta gràcia, i m'ha fet pensar molt:

(si voleu mirar què més fan els transgressors autors del vídeo, cliqueu aquí)
Sempre he pensat que els contes ens han fet molt mal, sobretot a les noies, perquè han perpetuat uns rols als quals les més obedients (jo m'hi incloc) ens hem esforçat a encabir-nos, alguns cops amb un fort divorci entre el que som o sentim i el que la societat diu que hem de ser o sentir. 
Podria ara parlar de Disney, però en tinc poques ganes ("la bellesa està en l'interior"… si ets un tio multimilionari que vius a un castell, però si ets una noia has de ser guapa, rossa i prima)
Un dels contes que penso que ens ha fet més mal és aquest de que hem de petonejar un gripau per tal que es converteixi en príncep. 
Podríem començar per preguntar-nos si ens interessa posar un príncep a la nostra vida. El susodicho ens rescataria de la nostra vida gris (?) i ens duria a viure a palau… on no hauríem de cuinar, malgrat la nostra condició de dona, doncs altres dones que no van tenir la gosadia de petonejar el gripau, cuinaran per a nosaltres. 

I bé, potser el gripau trigui una mica en convertir-se en príncep, però de mentre, tindrem una vida regalada.

Doncs mireu, sabeu què passa? Que és molt més normal que passi ben bé a l'inrevés: que les noies besen un príncep, s'hi casen, i poc a poc es converteix en gripau. Això passa molt més sovint, però cap conte infantil ens va avisar d'això!
Quantes noies coneixem entestades a besar gripaus esperant que es converteixin en prínceps? Què tal si els diguessin que no els cal cap príncep, que han de ser felices per elles mateixes? Que hi ha gripaus que sempre seran gripaus, per més que voluntarioses i atentes, s'entestin a besar-los? 

D'altra banda, però, aquest conte ens pot dir altres coses. La importància de l'esforç, per exemple. Mai res s'aconsegueix a la primera, l'èxit fàcil sol ser efímer. A vegades hem de gruar per aconseguir alguna cosa, a vegades cal fer esforços. El que em queixo, però, és que a les noies ens hagin dit una i altra vegada que hem de centrar els esforços en trobar un bon marit.
Suposo que és més fàcil explicar un conte d'un gripau que es converteix en príncep, que dir per exemple "hi havia una nena que no tenia gens de ganes d'estudiar matemàtiques, però ho va fer, malgrat no tenir-ne ganes, i ara és una enginyera que té una feina molt interessant i no depèn de ningú econòmicament, ni emocional".

És cert. Ens cal esforç, ens cal besar alguns gripaus, per tal d'aconseguir el que volem. I això va des dels estudis, fins a les relacions personals, o l'exercici físic… jo sempre dic als alumnes que el que marcarà la diferència a les seves vides és tot allò que facin malgrat no en tenien ganes, tot allò que costa, però que s'ha de fer per aconseguir el seu objectiu.
Però hi ha una cosa que també hem de tenir molt clara: quan les coses són molt difícils, potser és que no han de ser. Que l'esforç hi ha de ser, però no l'aniquilació personal, i que aquest esforç ens ha d'encaminar a ser més lliures per nosaltres mateixes, no a dependre de ningú.