dimarts, 19 d’agost de 2014

Cristalls

Jo vaig estudiar BUP als escolapis de Mataró. Fa molts anys. 
Recordo poques classes de primer de BUP, estava massa ocupada gestionant les meves hormones, però alguna d'elles em va marcar profundament. 
N'hi va haver una de ben especial: a ciències naturals el professor ens va ensenyar un cristall. Abans d’explicar-nos el que era, ens el va fer observar. Jo era molt xerraire, i sempre m’asseien a davant, i era al migdia, total, que un raig de sol va rebotar en el cristall i em va enlluernar. A mi em va semblar bellíssim, i encara ara tinc aquella imatge impresa al meu cervell: la classe polsossa, aquella pissarra que era en realitat una porta corredora que comunicava amb l’altra classe, el profe amb bata blanca, i el cristall. I entenia ben poc els dibuixos de la pissarra, però aquella imatge del cristall em va enamorar.
Després va venir la teoria, i per primer cop vaig sentir el que posteriorment sentiria amb la música: la bellesa de l’ordre, la placidesa de l’equilibri. Que quan el que tenim (siguin mol·lècules o acords) quadra en un sentit llògic, dóna estructures serenes, exquisites.
Aquell cristall va ser la meva pedra Rosetta, el que em va fer entendre, amb catorze anys, el sentiment de la bellesa de la lògica. 
I només des d’allà, des de la bellesa, vaig sentir la necessitat de trobar la lògica. Si el professor hagués començat a explicar la teoria no m’hauria arribat al cor tant com quan em va mostrar la bellesa i em va dir, (a mi em va semblar que m’ho deia només a mi!) ara t’explicaré com s’arriba a formar això. 
I sí, se que això dels cristalls no és cap miracle, és pura ciència, però a mi em continua semblant miraculosament bell, i saber que no és poesia, sinó un procés previsible i sistemàtic, no li fa perdre en absolut el seu atractiu, potser fins i tot li afegueix interès.
Quan, més tard, estudiant harmonia, contrapunt i formes, vaig anar entenent els intestins de la música, vaig recordar sovint la imatge del cristall. Un bon amic es queixava que “entendre”, els mecanismes que havien seguit els grans compositors per emocionar-nos li feia perdre la màgia. Jo, en canvi, pensava el contrari. Em sentia més i més fascinada com més entenia com tot quadrava, i es col·locava en un ordre que permetia l’equilibri, la tensió i distensió.

Dic que aquella classe de cristalls va ser la meva pedra Rosetta, perquè va arribar just en el moment en el que ho necessitava. Estava a l’adolescència, en un moment espiritual en el qual el que havia rebut ja no m’omplia i buscava alguna cosa sense saber ben bé el què, ni a on. A partir d’allà, estirant el fil, amb moments foscos, amb angoixes i també amb grans lluminositats, vaig arribar a entendre Déu d’una manera molt més racional, sense perdre però el sentit poètic, el vertígen dels grans interrogants que sabia que mai tindrien resposta.
Com vaig fer aquest camí? Ara ben bé no sabria explicar-ho, però tot va començar amb la fascinació davant d’un cristall, i el procés que em va portar a entendre-ho, igual que vaig arribar a Déu, primer amb les vísceres, meravellant-me de la bellesa, i després amb el cap, entenent la lògica.

El professor, que es deia Jordi Tarridas, tenia la veu suau i era un enamorat de la ciència, suportava amb més o menys bonhomia la nostra efervescència adolescent, i només pretenia, suposo, donar la lliçó de cristalls. És ben cert que alguns professors no arriben a saber mai fins a quin punt poden obrir portes als alumnes. 



4 comentaris:

mmarti ha dit...

Tens raó. L'ordre perfecte en l'estructura interna d'un cristall.....però no saps q no hi ha cap cristall perfecte. Totes aquestes estructures volen arribar a la perfecció, però no hi arriben. Ho important és saber on vols arribar i com els cristalls uns ens hi acost més q els altres.

pons007 ha dit...

Qui sap si el Jordi estarà per aquí llegint-te. Sr Tarridas, està per aquí?

Pere de can Peret ha dit...

Quina sort! el haver rebut una lliçó en el moment precís, que per a tu a estat important...
El meu primer “gran” record de l’escola va ser quan tenia sis anys el primer dia de classe, la senyoreta Angelita em va donar dues bufetades per no saber sumar ni restar. D’això quasi fa mig segle però encara me’n recordo!

Maria Escalas Bernat ha dit...

Montse: hi havia una segona part del post, que parlava d'això: que potser la bellesa està en la petita imperfecció que tenen les estructures perfectes. Una mica com el dibuix Zen.
Pons007: el Sr Tarridas m'ha fet saber que el post li ha agradat. Continua sent tímid i no diu res públicament.
Pere, jo també recordo coses d'aquestes, bufetades, burles… l'educació, sortosament, ha canviat molt.