dissabte, 6 de setembre de 2014

Els números que no existeixen, i les vides que no vivim

Em fa molta ràbia trucar a un telèfon i que una veu em digui “el número marcado no existe”. Com que no existeix? Que no l’acabo de marcar? Com pot un número “no existir”?

Després, amb la vena poètica que tinc, penso que potser sí, que aquell número no existia i l’atzar del meu pensament l’ha creat.

Em sembla que és la malaltia dels escriptors: Quan vaig començar a escriure la novel·la, tenia uns personatges, unes trames principals, unes secundàries. Poc a poc, teixint la història, els personatges van anar prenent cos, fent-se potents, i us podria dir que alguns han agafat personalitat pròpia i han decidit anar cap una banda que jo no tenia prevista. Com si la història existís en alguna banda i se m'hagués revelat, com si el meu paper no fos el d'inventar-la sinó el de contar-la. 
Per això alguns cops m’he de concentrar per dir que no, que no van existir, que me’ls he inventat jo. Però un racó del meu cor em diu que potser en alguna banda de l’univers hi ha un espai, una dimensió, per a les coses que hem pensat i que en realitat no han estat. 


Alguns cops he pensat si no és possible que el que pensem existeixi en alguna banda, si quan somniem alguna cosa, en realitat el que ens passa no és que rebem un missatge d'alguna vida que no va ser i que ens saluda, des de la seva impossibilitat, des dels llimbs on dorm, esperant un moment que no arribarà. Vaig fer una entrada sobre això fa temps, ho podeu llegir aquí
Seria maco, oi?
Mentre escrivia aquesta entrada, divendres nit, s’ha posat a tronar. S’està fent fosc, i l’espectacle prometia: he sortit al balcó. Tot de gent caminava apressada cap a un refugi. Veia les persones, caminant amb carros de la compra plens, amb nens amb bicicleta, un senyor que passejava un gos, dos amics que corrien, i m’he preguntat quantes novel·les hi havia per allà corrent, quants d’ells s’han de conformar amb aquest trist consol, quants viuen una vida i en somien una altra, i dormen en llençols massa freds enyorant una història que només pot existir en una altra dimensió, i desitjant que sigui, que palpiti, almenys, en aquell lloc que no saben si existeix. 


(…i sí, tot això se m’ha acudit perquè l’enregistrament és incorrecte: el que hauria de dir és “el nom marcat no correspon a cap línia de telèfon”)