divendres, 3 d’octubre de 2014

Avui al matí

Em llevo encara de nit fosca. Com tantes vegades, el meu cervell dóna per acabat el descans nocturn molt abans que el despertador soni.
Resignada, em llevo. La meva gata, que té complexe de gos, em rep melosa, tota contenta de tornar a veure'm. Ronca feliç, em mira amb els ulls mig closos i refrega satisfeta els seus bigotis a la meva cama.
Surto al balcó. Fa aquella fresqueta tan agradable. No és tan fosc com semblava des de l'estudi. Els núvols s'acoloreixen de tons rosadencs. El mar serè pareix, gairebé escup, un sol rotund, com de rovell d'ou. És una imatge brutalment bella, d'una sensualitat gairebé obscena.
Jo m'entretinc a mirar-lo. Els ocells del parc anuncien que s'acaba la fosca, i que tot torna a començar. 
I en aquell moment de plenitud, penso. En la gent que estimo. Penso en tot el que tinc. En el que aquesta setmana m'ha estat concedit, també en el que he donat, que és molt. En l'aventura d'estar viva, d'estimar, d'arriscar-me. En la joiosa sort d'estar ara i aquí.
Penso en la gent que tinc al costat. 
Sento una gratitud fonda. Em sento reconciliada amb la vida. I tinc ganes de plorar, no de pena, de pura emoció.

Al cap d'una hora rebo un what's up.

Una de les persones en qui més he pensat, m'envia una foto de la sortida del sol des de casa seva. Em diu que pensa en mi.
Em sento, encara més, connectada a la vida d'una manera tan visceral i fonda que gairebé fa mal. 

2 comentaris:

Txelo Edo ha dit...

Es el que té anar amb el cor obert, et dona oportunitats de connectar amb persones com tu.

mmarti ha dit...

Els sentiments no necessiten d'un canal físic, no ho havies notat? Doncs vet aquí una prova.