dimarts, 28 d’octubre de 2014

Esperar cartes

Els joves d'ara no sabran mai el que és això. Escriure el que et passa, el que penses, el que sents, en papers en brut, amb tatxades, amb asteriscs cap a altres paràgrafs, i corregir-ho, passar-ho a net,  rellegir-ho mil cops, i enviar finalment la carta. Calcular quan l'altre l'ha rebut. Esperar la resposta, impacient, comptant el temps que l'altre tardarà a contestar, preguntant si la resposta està ja escrita, dormint en un sobre esperant un segell, o de camí cap a tu.
Arribar a casa i guaitar la bústia amb ànsia. Si és divendres i no arriba carta, desesperar-te, doncs el cap de setmana no passa el carter.
Quan finalment arriba, obrir amb compte la carta. Somriure pensant que el que toquen les teves mans ho han tocat abans mans estimades. Trobar al fons del sobre una flor seca, o un missatge amb lletra de puça sota el segell.
A vegades perdre alguna carta, i no saber mai si s'ha perdut la teva pregunta o la seva resposta, i no gosar preguntar per no fer-te la insistent. Algun cop aprofitar aquesta excusa: dir que no has rebut una carta, perquè t'ha fet massa mal, perquè no goses contestar-la, perquè no saps què contestar.
Penso que als de la nostra generació ens va anar bé, tot això de no tenir wha'ts up. En el moment de la impaciència juvenil vam haver d'avesar-nos a esperar. Va estar bé, construir amistats a base de confiança, de paraules i també de silencis. 

Penso en aquell exercici de paciència aquests dies,  doncs fa setmanes que espero un mail. No sé si arribarà, i en el cas que arribi, no sé si dirà el que jo vull que digui. 
De mentre, però, com si tornés a ser adolescent, miro el meu telèfon compulsivament i com que em costa dormir tot i pensant-hi, em llevo més d'hora només per mirar el correu. Em pensava que havia après a ser pacient, però es veu que no, que la paciència és un múscul que s'ha d'anar exercitant, i suposo que feia estona que no ho feia.
Després em sento alleugerida: encara bo que tot això de la immediatesa dels what's up, dels mails, m'ha agafat de gran. Tot i que en aquell moment ho passava malament, penso que em va anar bé, aprendre a esperar. A confiar que tard o d'hora arribaria la carta esperada.
Tinc una amiga molt estimada que està en un procés mèdic que li exigeix tenir molta paciència. Aquest tros de dona, que sempre ha agafat el toro per les banyes i és una de les persones amb més empenta que conec, ha d'asseure's a esperar els resultats d'una analítica, sense poder fer res més.
Com que fa poc a casa també hem hagut de fer això, esperar i pregar, i confiar, i tornar a esperar, sé el que és, i sé com s'ho passa de malament. És molt frustrant sentir que no tens el control de la teva vida. Que no pots fer ja res més que no sigui esperar.
Jo penso en ella, prego per ella, li envio tots els ànims del món. Avui em deia que els processos naturals no coneixen impaciències, i que n'hem d'aprendre. És veritat.
En aquest món tan immediat que tenim, sembla que la vida s'entossudeixi a ensenyar-nos a esperar. Un mail, una analítica, un procés que vol el seu temps.

1 comentari:

pons007 ha dit...

avui en dia les cartes només son factures i propaganda

cartes no n'he enviat, però mails llarguets bastants