diumenge, 23 de novembre de 2014

La ITV i les preguntes

Fa quatre anys estava passant per un moment una mica dur, d'incertesa i de moltíssima feina que no sabia si donaria resultat. Em trobava lluitant per un objectiu, i amb un sentiment una mica ambigu: per una banda havia de posar-hi tot de mi per aconseguir-ho, i per l'altra, també havia de tenir el cap fred per no ensorrar-me si no hi arribava. Van ser pocs mesos, però molt intensos, de feina no només intelectual, sinó també emocional. 
I en un moment de descans, vaig agafar l'agenda del mòbil i em vaig escriure una nota per a ser llegida al cap d'un temps. Vaig programar-ho perquè en un dia aleatori em sonés una alarma, i llegís la nota que m'enviava.
Total, que avui, quan tot aquell esforç i el que en vaig aprendre ja han sedimentat en mi, avui que els dies durs i la feina feixuga d'aquella època són un record llunyà, m'ha sonat l'alarma del mòbil, i he vist la nota, que ja no recordava haver escrit.
I a la nota, una carta de la Maria de fa quatre anys, em deia, recorda que tal dia estaves aquí, i et preguntaves com hauria anat tot. Recorda que vas fer un gran esforç. Sigui com sigui que hagi anat, espero que ara sigues feliç.
I sí, ho sóc.

I resulta que just avui havia apuntat una cita pel 2019 a l'agenda del mòbil. D'aquí a cinc anys la barca ha de passar la ITV, i ho he apuntat a l'agenda, per recordar-me'n a l'agost de 2019, perquè clar, la ITV de la barca és més complicada que la del cotxe, i s'ha de planificar amb temps.
I quan ho he escrit, abans de rebre la nota de feia quatre anys, m'ha corregut un calfred. Perquè he pensat que puc fer molts plans, però Déu sap on i com estaré d'aquí a cinc anys. Qui sap, potser d'aquí a una estona una vena del meu cervell peta, o potser demà m'esclafa un cotxe, i malbarata la meva intenció de viure molts anys més i arribar a ser una vella verda amb totes les de la llei.

No ho sé pas, què passarà d'aquí a cinc anys. Ara estic molt diferent a com em pensava que estaria, no fa quatre anys, sinó just l'any passat. És curiós com la vida tossuda no deixa d'ensenyar-nos coses. Darrerament estic aprenent tant de mi que no deixo de meravellar-me. Algunes coses m'encanten, altres m'atabalen, però intento acceptar com sóc i encarar la vida amb un somriure, que hi ha molt per a agair cada dia, ni que sigui la venturosa casualitat de continuar viva. 
Potser m'escric una altra carta. Amb les preguntes que ara em faig. Qui sap si quan obri la nota, en un dia aleatori, prop de fer els cinquanta, les preguntes hagin deixat d'atabalar-me. Qui sap si tindré les respostes, si hauré canviat de preguntes o si ja hauré après a estimar la incertesa.

2 comentaris:

Pere de can Peret ha dit...

Crec que tothom em d’aprendre a viure, ho conviure amb incerteses. Suposo que segons la manera de ser d’un, ens podem passar la vida “amagant el cap sota l’ala”, o bé anat de cara a tot el que es presenta. Existeix aquesta temptació i personalment alguna vegada m’he d’exigir el afrontar certes situacions com cal. Fa molts anys vaig conèixer una frase que s’atribueix al cantant de folk que va morir el gener passat, en Pete Seeger que diu: “Pren-t’ho en calma però pren-t’ho”, una filosofia que m’ha ajudat...
Molt interessant la idea d’enviar-se un escrit a un mateix, en una data llunyana!

Laia ha dit...

Hola, Maria! Sóc la Laieta. Com vols estar d'aquí a cinc anys??? Estupendíssima com ara! :) I celebrarem els teus ...... anys ben feliços i contents!
De Maria només n'hi ha una! :-)

I responent al comentari anterior d'en Pere de can Peret: M'ha agradat moltíssim la teva reflexió, s'ha d'encarar la vida tal com ve, encara que de vegades costi molt. També trobo molt encertat això d'enviar-se un escrit a una mateix, jo de vegades també ho faig.
Un petó!