dilluns, 8 de desembre de 2014

Muffins, cupcackes, Nadal, etc.

L'altre dia, tota innocent jo, li vaig demanar a la noia de la pastisseria una magdalena, i em va mirar amb cara suficient, i amb la veu nassal em va corregir "vols dir una muffin?" jo li vaig dir, bé, vull aquesta magdalena grossa, la gent amb pretensions li diu muffin, però és una magdalena i punt.
I ella va somriure mig maternal i va posar els ulls en blanc, suposo que ni va entendre què vol dir "gent amb pretensions", que és el que li passa, precisament, a la gent amb pretensions. 
Doncs sí, ara resulta que les magdalenes de tota la vida, se'n diuen muffins. Au, pel mateix que sembla ser que cada vegada fem més Halloween i menys castanyada, i per Nadal, enlloc dels tan nostrats reis, ara hi ha un senyor gras que deixa regals sota un arbre que els nostres avis mai havien posat a casa, i ara les rebaixes avançades són el black friday, doncs resulta que hi ha muffins, que són magdalenes de tota la vida (més grosses, això sí, que els americans, tot ho fan a l'engròs) i amb nom en anglès, que queda com més cool.
I els muffins encara, però amb el que no puc... és amb les cupcackes. 
És un dels nous hobbies: fer pastisseria creativa, ben vistosa, amb molts colors i figures molt ben fetes. Hi ha tota una parafernàlia, botigues especialitzades i cursets on tot de dones entusiastes fan veritables creacions. Els cupcackes venen a ser magdalenes de tota la vida, però decorades, amb coloraines i formes, n'hi ha de ben maques i artístiques. Sap greu menjar-se-les. Potser és que no estan pensades per a ser menjades sinó per ser admirades.
El problema és que al final, de la magdalena pija que és, al capdavall, una cupcacke, valores els colors, la presentació, la originalitat... i ens oblidem de que és un producte per a alimentar-nos. I sí, pot ser molt maco, però no es para gaire atenció al sabor del cupcacke.
N'he tastat unes quantes. I jo, que sóc llaminera de soca-rel, trobo que no valen la pena, culinàriament. Que donen molta feina de fer, que són molt cares, i que al capdavall, el que gaudeix menys és el paladar (i no hauria de ser el que gaudeix més, en un producte alimentari?)
I no sé, potser és que m'estic fent vella, però començo a pensar que estem perdent l'oremus. Sí que és cert que el menjar també entra per la vista, tothom que ha tingut fills sap com d'important és com presentes el menjar, a més, és maco parar atenció als detalls, etc... però potser estem perdent el sentit, no creieu?
Ai, no sé.
I com que a més de llaminera, sóc de les que es menja el coco, i ara que ve Nadal em començo a atabalar, em plantejo si no ens està passant això, en tots els àmbits. Oblidem per a què són les coses, i les embolcallem, les maquillem i les presentem ben maques, i parem atenció a coses que haurien de ser sobreres, moltes vegades oblidant el veritable sentit. 

Seria un bon exercici d'advent: plantejar-nos si estem preparant un Nadal cupcacke o un Nadal de debò.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Jajaja, com sempre, Maria, em fas riure de valent. Un Nadal cupcake? Ves i patenta-ho, que segur que d'això en fan un concurs els americans.

Martha

pons007 ha dit...

A mi tampoc em cauen bé els cupcakes i no només perquè siguin mortals per un diabètic com jo... Es per tot això de ser més vistosos que no pas gustosos.

xavier pujol ha dit...

M'agrada l'adjectiu amb que la qualifiques: magdalena pija.
Posats a ser indulgents, en podríem dir també magdalena poètica.

Pere de can Peret ha dit...

Has posat el dit a moltes llagues!

Penso que l’important és que hi hagi l’esperit crític a nivell individual ho col·lectiu i que corri la veu, com fas en la teva reflexió. La ment desperta, que ens faci veure i destriar aquestes subtils manipulacions que ens vénen de moltes maneres, entre modes i anuncis...que encarrilen al personal cap allà on surt mes rentable! Millor un Nadal de debò!