dilluns, 12 de gener de 2015

Arcàdia

Estan flotant, en un espai tebi i molt lluminós. El fluid on suren és prou dens com perquè no hagin de patir per a no enfonsar-se, i acollidor i càlid com el líquid amniòtic. Ells poden girar-se boca-terrossa i continuar respirant, com si fossin dos germans bessons en un úter immens.
Però no són germans bessons. No són amics, tampoc, tot i que algun cop pretenen jugar a ser-ho, intentant ignorar la cremor amb el que es desitgen i l'emoció fonda que senten en descobrir les seves ànimes tan properes.

No es veuen. Giravolten en el líquid, es noten la presència un de l'altre. Algun cop es parlen, però el que més fan és surar confiats i tranquils, assaborir el vibrant plaer de la presència estimada, i delectar-se amb el frec que adés i ara els corrents els concedeixen de tenir. Quan els seus cossos es toquen, no ho retenen. Ho gaudeixen i ho deixen passar, esperant la propera vegada que tornin a coincidir. 

I en algun moment donat, el gemec de plaer quan es freguen es converteix en so. I d'aquest so neix la música. 
Els dos canten. La veu els fa vibrar el cos, i els posa en moviment. Les seves veus s'acoblen, juguen, i busquen la vuitena perfecta, mentre riuen i els seus cossos suren feliços. 

I en el moment que aconsegueixen afinar la vuitena, els harmònics vibren, i agafen cos, i dibuixen al cel lluent, líquid i brillant, colors capriciosos.
Els colors s'encenen i ballen amb la música. I els dos veuen meravellats com al cel, que abans era com seda lluent, els moviments dels harmònics dibuixen corbes, que s'organitzen, es toquen i formen flors grosses, voluptuosament vives, que palpiten amb la veu dels dos, i esclaten i reneixen, al ritme de les veus d'ells.



De sobte ella sent quelcom a la seva cabellera. Ell l'ha trobat i l'abraça per darrera, les seves mans a la cintura, el seu cap a l'espatlla, ben a prop.
I ella perd consciència de que estigui cantant, però ho deu continuar fent perquè les flors són cada vegada més vives, i mentre ell, abraçat a la seva esquena, amb la veu fosca i dolça com la xocolata, a cau de la seva orella li canta dolceses, i ella nota l'escalfor del so, penetrant-la, i és ara un esclat de sensualitat i colors, com aquelles flors, que peten en mil bocins i cauen sobre ells com cristalls de iridiscents.

Quan vaig haver escrit aquesta entrada, vaig pensar que podia complementar un altre relat que vaig publicar també al blog, fa molts anys, podeu llegir-lo clicant aquí