dissabte, 31 de gener de 2015

Els problemes

Tots en tenim, tres o quatre de grossos, alguna vegada un d'immens, i cinc o sis que fan nosa però deixen viure.
Si entestem a desitjar que es resolguin, però ens quedem paralitzats sense fer res, els problemes s'enquisten, fan crosta i no ens deixen respirar. Perquè mai cap problema s'ha solucionat sense posar-hi de la nostra banda, però nosaltres, potser per mandra o per covardia, no actuem, esperant que "les coses vagin a millor". 
Potser hi ha problemes que van convivint amb nosaltres, i mentre passen els dies van fent-se robustos, i és quan entenem que amagar el cap sota l'ala és només la manera de fer créixer situacions indesitjables.
Altres vegades els duem sense dir-los, i és el primer en que pensem a l'albada, i ens amanyaguen en nits solitàries, preguntant-nos si algun dia aconseguirem deslliurar-nos-en. Els guardem en el nostre cor, desitjant que no ens esquerdin massa, que ens deixin continuar alenant cada matí i fent bona cara als que estan al nostre voltant. Intentem no pensar-hi, però quan estem desprevinguts ens salta a sobre l'angoixa, o la pena, o la impotència davant la situació.
També podem fugir del lloc, sense saber, pobres de nosaltres, que alguns, molts problemes, són com ombres que ens persegueixen. 
Perquè els problemes són nostres, senyors. Són fills del nostre caràcter, de les nostres tries, o de les nostres indecisions. Els problemes, tots, són interns, doncs malgrat puguin estar provocats per agents externs, tota solució als meus problemes ha de passar per mi: pel meu cap, pel meu cor, per la meva transformació.
I és que res se soluciona sense una actitud vital de canvi, de sortida del lloc on s'està. Però per a fer això, a vegades cal ser molt valent. 


Hauríem de ser capaços de sortir de nosaltres mateixos, i mirar-nos de lluny. Potser així aconseguiríem entendre que cada problema ens ensenya, doncs al capdavall, el que no ens destrueix ens alimenta i ens fa grans.
És cert que la vida es viu cap endavant, però s'entén cap endarrere. 
Aquests dies em trobo desitjant poder saltar saltar uns quants anys i mirar enrere, on estic ara, per poder encarar el que he de canviar de mi mateixa amb la confiança que me'n sortiré.
És que jo voldria poder veure els meus problemes de lluny, i creure'm de debò que el que ara m'angoixa segurament em farà més feliç, en un futur no gaire llunyà, si aprenc el que em vol ensenyar la vida amb aquesta pedra que ha posat al meu camí.

I ser capaç, tornant, d'entendre que hi ha paradisos als quals només s'arriba passant pel calvari.

3 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Tan bon punt acabi el comentari, faré inventari del problemes, per ordre fe grossos.
I començar a solucionar-los per ordre de petits.

Pere de can Peret ha dit...

Si! moltes vegades el problema, és la actitud davant el problema...esperem que els problemes no ens guanyin!

Maria Escalas Bernat ha dit...

Xavier, espero que t'hagi anat bé. Algú em digué que la millor manera de solucionar problemes grossos és convertir-los en petits...
Pere, poc a poc he entès que els problemes ens ensenyen coses de nosaltres que no aprendríem d'altra manera.