dissabte, 3 de gener de 2015

La Carla

La Carla té quinze anys, ulls com de nit d'estiu i una cara que enamora, tot i que darrerament intenta no somriure gaire, perquè troba que la ortodòncia no l'afavoreix. Té el cabell llarg, llis i lluent com el mar en calma d'alguns matins d'hivern, i les mans fines i elegants, com de pianista, diu l'àvia.
A la Carla li agraden els gats petitets, mirar la tele i passejar per la riera. Té un munt d'amigues i algun amic que ella voldria que fos més que amic.
La Carla fa tercer d'ESO, i de gran vol ser periodista i viatjar per tot el món i tenir una casa amb dos gossos i un gat que seran amics entre ells.
La Carla no se n'ha adonat, però hi ha un noi de quart d'ESO que fa els impossibles per creuar-se amb ella pels passadissos de l'institut, i que passeja per on ella va les tardes de dissabte, i li diu adéu de lluny, mentre espera algun dia tenir valor per dir-li alguna cosa més.
La Carla viu en una casa molt gran i té una habitació plena de pelutxos que comença a pensar que fan de nena petita però li sap greu llençar, i contes que fa segles que ningú obre.
La Carla té dos germans grans que l'empipen sempre, una mare amb molta empenta que sempre està fent coses, i un pare de veu suau i molta determinació.
La Carla alguns cops s'empana en les reunions familiars, pensant en el que voldria que fos i que no és, en com de diferent hauria de ser la vida, i en com de ridícula que és la seva família i en com de bordes que són els seus germans. 
La Carla no s'agrada. Hi ha alguna cosa dins d'ella que li diu que no és prou maca, ni prou llesta, ni prou prima. 
La Carla va començar tan a poc a poc, que no sabria dir quan va ser. Primer fou deixar de menjar pa per sopar. Després ni dinars ni sopars. Al cap d'un temps va deixar d'endur-se esmorzar a escola.
Quan va veure que el botó de la cintura dels texans li anava balder, es va animar. Podia fer-ho. Com aquella vegada que es va prometre que recuperaria tecno i ho va fer amb tan bona nota. Si s'ho proposa, n'és capaç.
Després del pa vingueren altres renúncies. Algun cop, l'estomac li protestava. Però ella era forta. Es mirava al mirall. Encara em queda això, deia, pessigant-se un tros d'abdomen que li semblava greixós i enorme, mirant-se en calcetes al mirall que té darrera l'armari. 
Vull que se'm vegi el triangle, deia, determinada a aconseguir que les cuixes no es toquessin entre elles i fessin un buit just sota el pubis. 
La Carla visitava d'amagat pàgines web on altres noies parlaven de l'Anna, i ella volia ser amiga de l'Anna i de la Mia, i volia ser perfecta. Perquè encara no ho era, encara no tenia el triangle i encara li tocaven els texans a la carn. I en aquelles pàgines web, altres noies com ella explicaven trucs per enganyar els pares, per amagar el menjar, per omplir la panxa sense que engreixés, per controlar la gana, amb frases d'ànim que semblaven tretes d'un partit polític, "sí, se puede, pequeñas princesas", i ella se sentia acompanyada, encoratjada, per altres lluitadores com ella d'un ideal que poca gent entenia.
I a poc a poc, la Carla va començar a ser una excel·lent faquir, que aguantava les punxades del seu estómac, que anava amb màniga curta a l'hivern per gastar més calories, que sabia dissimular, fent veure que menjava i amagant el menjar a la bossa per llençar-lo després. 



La Carla, que té quinze anys, s'ha aprimat una tercera part del seu pes habitual en quatre mesos, ha deixat de tenir la regla, i el dentista diu que si no s'atura, és possible que perdi algunes dents. els pares estan preocupats, però ella controla, no li passarà res, pensa mentre va al bany a vomitar, sabrà aturar-se a temps, les noies del grup d'ajuda de l'hospital són totes unes pirades, però ella controla, diu, mentre es posa els dits a la gola i s'aboca al water.

La Carla no es diu Carla. De fet no és una sola noia: en aquests moments tinc tres casos relativament propers de noies esplèndides, perfeccionistes i amb una gran força de voluntat, que decideixen agredir, controlar el seu cos fins a punts que s'acosten a la tortura. 
No es tracta ja d'un ideal de bellesa, crec. Es tracta de demostrar-se a sí mateixa que és capaç de controlar, que sobre el seu cos mana ella, que pot dominar-se i arribar a ser el que ella es proposi.

La Carla, que no es diu Carla, voreja perillosament pel límit, allà on hi ha encara marxa enrere o on no hi és ja.
I jo, que m'ho miro de lluny, sense saber quin pot ser el meu paper, com d'alguna manera ajudar en aquesta situació, sols puc pregar perquè, d'alguna manera, la Carla, que no es diu Carla, tingui en algun moment un instant de lucidesa, aprengui a estimar-se i a estimar els altres, i abandoni aquest camí d'auto-destrucció.

2 comentaris:

pons007 ha dit...

Pobre Carla que no es diu Carla, està realment malalta.

xavier pujol ha dit...

Hi ha Carla's que se'ls ha cremat el coll de tant vomitar, i encara no s'adonen del seu impuls auto-destructor.
És difícil, però no impossible, que la Carla retorni al sentit comú de l'alimentació i del pes, abans de que no sigui massa tard.
Com sempre, l'ajuda de pares, germans i amics és imprescindible.