divendres, 13 de març de 2015

Divendres 13 de Març



També era divendres 13, aquell Març de 1987. Jo tenia disset anys.
Tornàvem d'assajar una cantata de Haendel, i arribant a casa ens vam trobar tothom despert. En aquella època no hi havia telèfons mòbils, i el meu pare no sabia exactament on assajàvem: ningú ens havia pogut avisar que el meu padrí Guillem, el pare de ma mare, havia mort sobtadament, d'un infart, mentre assajaven una obra de teatre. 
A mi mai se m'havia mort ningú, encara. La mort era quelcom que passava a la gent de lluny, als avis dels altres, era una teoria que a mi no m'afectava.
La primera mort propera, com el primer amor, deixa una petja inesborrable.
Tinc un record molt viu, d'aquella nit. Quina impotència, ser a Barcelona i saber que tens un mort esperant a Mallorca. L'endemà, de matinada, vam anar a l'aeroport, i vam arribar a Campos, emboirat i més trist que mai, a primera hora. Aquell any la primavera es feia de pregar, i els carrers ens van rebre humits i silenciosos. Jo estava com en un núvol, no m'ho podia creure, tot i veure'l en aquell taüt que a mi em va semblar espantosament gran per a un cos tan petit.
Em semblava injust. Que ell hagués acabat el camí tenint tantes coses encara per fer, amb la feina a mitges, quan al seu voltant hi havia vells molt malament que havien perdut la dignitat i la consciència i malgrat tot continuaven vivint.

Em semblava injust, i no sabia que aquesta ràbia no era més que una preparació per la que sentiria al cap de pocs anys, quan una altra mort injusta, aleatòria, cruel i sobtada m'arrabassés de l'adolescència i em posés de cop i sense avisar, d'una revolada, a l'edat adulta. 

Recordo aquells dies, aquell fred inhumà que em feia tensar l'esquena i m'eriçava els cabells del clatell, l'avidesa amb què mirava el rostre del meu padrí sabent que mai més el tornaria a veure, la sorpresa de veure'm serena davant la pena immensa, el dolor gairebé físic que vaig sentir quan ens van fer fora de l'habitació per tancar la caixa, i vam sentir el so implacable de la tapa que en cloure's condemnava el meu avi a la foscor eterna.
M'esperava la pena en adonar-me'n, al cap de ben pocs mesos, que ja no recordava la seva veu. Quelcom tan seu, i que es va dissoldre en els plecs del record, com el sucre en el mar. Després, algunes vegades l'havia somniat, i havia estat un regal: en el meu somni el meu padrí continuava tenint la seva veu, i jo, talment a la vida real, no era conscient que no tornaria a escoltar-la, i no parava atenció al que m'era concedit: tornar a sentir-lo. En despertar, però, la seva veu s'esvaïa i no podia retenir-la.

Em sap greu que hagués mort tan jove, perquè no em va donar l'oportunitat de tenir una relació més igualitària amb ell. Va morir quan jo encara no podia tenir-ne cura, no vaig poder dur-lo mai al metge, com vaig fer amb tots els altres avis. Com m'hauria agradat ajudar-lo a seure al seient de davant del meu cotxe, cordar-li el cinturó mentre ell renegués de la seva poca traça (aquells vatua'l món que amollava!) i conduir amb destresa per la gran ciutat mentre ell amb els ulls oberts i subjectant l'agafador de la porta em donés ordres i em digués ves alerta!. Com em conhortaria el record de la seva mà tremolosa en el meu braç segur.
No va poder ser. El meu avi no va arribar a ser vell, i no va veure'm a mi de gran. No vaig poder mai asseure'm a tenir una conversa d'adults, no va ser a temps de parlar-me dels seus pares, no va arribar a saber què era de la meva vida. Confio en que ara se sentiria orgullós del que sóc i del que faig. Veig en mi moltes espurnes seves.

Ara me n'he adonat que ja fa gairebé trenta anys, d'aquell divendres 13 de Març. M'estic fent gran.


5 comentaris:

xavier pujol ha dit...

El buit que ens deixen les absències són molt difícils d'omplir. Primer les dels avis, i amb els anys les dels pares.
Malauradament també hi ha els casos inesperats, com els del teu amic Bartolo.

pons007 ha dit...

Parafrejant una frase d’un famós escriptor que justament ahir va morir: No hi ha justícia, només hi ha la mort.

Carme Rosanas ha dit...

Un escrit preciós, i un bon record nostàlgic del que no va poder ser amb el teu avi. Molta tendresa. M,ha agradat llegir-te.

Pere de can Peret ha dit...

Penso que una part de la nostra vida és això. Aquestes “clatellades” que anem portant en un raconet del nostre cor i que passat el dolor intens que provoquen, mirat en la perspectiva del temps passat, ens ajuden a avançar en la maduresa.
Et felicito perquè és molt difícil expressar en paraules aquest cúmul de sentiments i de patiment.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Xavier, totalment d'acord, igual que amb en Pere de can Peret: sabem que sempre durem, en la nostra maduresa, les cicatrius dels que se n'han anat abans d'hora.
Pons007. Tens raó, poc a poc vaig entenent que demanar justícia és absurd. Tampoc ho sabem tot. Quan va morir el meu padrí em va parèixer el més injust del món. Però al cap d'uns anys, amb la mort de'n Bartolo, vaig entendre que no podem demanar justícia.
Carme, moltes gràcies, i benvinguda a la colla..