dilluns, 20 d’abril de 2015

Cartes no enviades

Durant els 15 dies que el Bartolo va estar en coma vaig començar a escriure-li una carta. Necessitava dir-li tantes coses! 
La intenció era que ho lleguissim junts, un cop ell s'hagués recuperat.  Com que sóc de mena de muntar-me pel.lícules (i així em va...) m'imaginava la seva recuperació, que segur que seria molt lenta, i ja em veia asseguda al seu costat, en un racó de sol, fent-li la lectura comentada de les coses que havia pensat i sentit, com d'antipàtica era la infermera més grossa, els comentaris dels parents dels altres ingressats a la UCI, el metge aquell tan bèstia dient les coses, que lluny estava ca'n Ruti...

Quan va morir encara tenia moltes coses a dir-li. Vaig continuar la carta. Adreçant-me a ell, li parlava del meu desconcert, del dolor, tan intens que era gairebé físic. Es va convertir com en un diari del dol. Algun cop el renyava (per què no et vas posar el casco, imbècil?) altres li recordava coses que havíem passat junts. Altres li parlava de mi. Del que em passava, o de la ràbia en veure que el sol lluïa i l'estiu esclatava i jo m'enamorava i el cel era serè i blau i la felicitat trucava a la porta i ell havia quedat enrere.
Vaig estar molt temps escrivint-li. Com si fos el meu amic invisible. 
I a poc a poc la meva escriptura va anar-se espaiant. Vaig trobar altres orelles que m'escoltaven en directe. Vaig tornar a desenamorar-me, i em vaig tornar a enamorar, i van venir altres estius i altres dols.
Al cap d'uns anys, preparant una mudança, vaig trobar aquells papers. Vaig rellegir-los amb una dolça melangia. Una tarda d'hivern els vaig estripar en mil bocins. No sé ben bé per què ho vaig fer. Potser pretenia tancar aquella etapa. Potser sentia que aquells papers tan íntims em feien molt vulnerable. 
Una part de mi, però, pensava que, d'alguna manera el Bartolo ja sabia tot el que li havia dit en aquells papers, i que tanmateix no em calia conservar la foto del meu dolor.


Encara ara em passa que sento la necessitat de dir coses a gent però no les puc dir. Per protegir-me a mi, o perquè potser no hi ha tanta confiança com això... Però necessito escriure-ho, perquè si no ho trec, si no ho endreço escrivint-ho, em farà mal. 

Encara ara, doncs, escric cartes a gent. Sabent que no les llegiran mai. M'adreço a gent que m'importa. Els dic com em sento, els explico les meves frustracions. Algun cop els retrec coses, els dic què m'ha molestat, o em justifico quan penso que potser els he fallat. 
Ja no escric gairebé gens en paper. Moltes d'aquestes cartes no enviades dormen el son dels justos en la safata d'esborranys del meu correu electrònic. Altres les he reciclat per històries que escric.
Va bé, fer aquest exercici. Posar les idees en clar. Analitzar què sento, i per què. Hi ha un munt de coses que no puc dir, per por de ser malinterpretada o ferir, però que necessito treure.
Algú digué que un diari s'escriu amb la secreta intenció que algú ho llegeixi. No ho sé pas. Però sí que sé que escrivint el que sento ho puc entendre, i entenent-ho puc gestionar-ho molt millor.

5 comentaris:

Laia ha dit...

Maria, ets una gran escriptora. Les cartes que escrius potser no les llegirà ningú, però els teus llibres segur que sí! Algun dia sí!!
Saps perquè sé que ets una gran escriptora? Perquè tens molta sensibilitat i saps transmetre-la. Gràcies per aquest post, a mi encara em costa pair algunes morts i farà gairebé 3 anys...potser hauria d'escriure cartes com ho vas fer tu....de segur que em faran mal, però a la llarga curaran. Saps què?? No ho diguis a ningú, però quan tinc por d'alguna cosa o dubtes, inseguretats....penso en tu i em pregunto "Què recomanaria la Maria en aquests casos? Què escriuria sobre aquest tema?" i em noto més forta! Petons!!! Laia

xavier pujol ha dit...

Segur que l'escriptura no haurà estat en va.

pons007 ha dit...

algun dia veurem les teves cartes a wikileaks

Carme Rosanas ha dit...

Escriure va molt bé i en forma de carta encara més. Jo n'es ric un munt. A vegades enviades, a vegades no... Va bé. Estic d acord amb tot el que dius.

Maria Escalas ha dit...

Gràcies Laia, però no em prenguis pas d'exemple... que cadascú se sap lo seu, i si ho sabessis tot de mi, potser no em trobaries tan exemplar.
Xavier, segur que no, a mi em va anar molt bé.
Pons 007, no ho crec... no crec que tingués tant interés.
Carme, m'agrada que estiguem d'acord!
Moltes gràcies pels vostres comentaris!