dimecres, 1 d’abril de 2015

El mirall


Sortint de la dutxa, s'endevina en el mirall entel·lat. S'hauria d'arreglar la barba, però li fa molta mandra.

A uns quilòmetres, ella treu els estris per a maquillar-se abans de sortir a treballar. 

Es miren, cadascú al mirall de casa seva. Fa dies que no saben res l'un de l'altre.


***

En un racó a terra, la roba dels dos, treta amb urgència, feia un efecte com d'habitació d'adolescent.
–Me n'he d'anar  –va dir ell, i ella dibuixava un mig somriure que li quedava trist. 
Abans d'incorporar-se, la mirà. La vall dels seus pits pesants. La calidesa del seu ventre. La suau ondulació del pubis. Estava despentinada i tenia les galtes vermelles. En els ulls, la serenor amb turbulències profundes de després de la passió. La va besar al clotet que feia el coll darrera la orella. Va tancar els ulls mentre ensumava el seu cabell amb avidesa.
Ella va voler dir no marxis, fem una bestiesa, queda't sempre amb mi. Però no ho va dir.
Era tard, la dona d'ell l'esperava per anar a fer encàrrecs, a ella li arribarien els fills a casa aviat, potser fins i tot el marit ja hi era.
Ell es va aixecar i va anar descalç al bany. Ella el va seguir. Ell es va rentar les mans, la cara... li sabia greu treure's l'olor. Ella l'acariciava suau a l'espatlla. Ell es va girar.
S'abraçaren intensament. Despullats els dos, respiraren fons assaborint el moment que no sabien si es podria tornar a repetir gaire sovint.
–Mira que maco –va dir ella, i els dos es van mirar al mirall, abraçats.
I ella no es veia la cel·lulitis  ni les estries, ni els pits caiguts. Ell no es se n'adonava de la panxa, les canes, els braços tan prims.
Miraven nus la seva imatge reflectida en el mirall aliè, i veure's els va fer adonar que sí, que existien, que eren reals, no un somni, una anada d'olla. Eren amants, dos persones que s'havien trobat quan es pensaven que això ja no els podria passar més. Sadolls, cansats i feliços, es miraven i somreien a la imatge que els tornava: dos madurs amb cor d'adolescent.
Al mirall d'una casa que no és la de cap dels dos, en una habitació manllevada, una hora robada a l'atzar. Home i dona abraçats despullats, pell blanca, carn madura, amb la saviesa dels anys, dels camins recorreguts fins trobar-se, del desig llargament contingut.
Ella feia anys que no es trobava tan maca com en aquest moment, abraçada al cos que durant tant temps havia intentat evitar. Ell li besà el front, la cara, els llavis. Tinc cinquanta anys i tornaria a començar ara mateix, va pensar. Però tampoc ho va dir.

***
En acabat d'afaitar, es repassa amb la mà la barbeta. 
Ella es posa el rímmel obrint molt els ulls i la boca.

***
Tenen memòria, els miralls? 
Ignorant la rutina a la qual cadascú ha hagut de tornar, hi ha un mirall que reté, en alguna banda, la imatge d'ells dos abraçats?

2 comentaris:

xavier pujol ha dit...

La retina de cadascú manté l'imatge que va reflectir el mirall.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Xavier, potser cadascú intenta oblidar aquesta imatge de la retina, per tirar endavant amb la vida quotidiana.