diumenge, 14 de juny de 2015

El que s'espera de tu

Per què continues així? 
T'ho pregunto, i em quedo a l'espera de la pantalla. Els tres puntets intermitents m'indiquen que escrius, que esborres, que tornes a escriure, que tornes a esborrar. 
Finalment em dius
-És el que s'espera de mi.
I  a mi m'agradaria poder fer-me líquida, o fer-me llum, i travessar la pantalla i arribar a tu, al teu ordinador,  que espera una resposta que no sé donar-te, i fer-te una abraçada intensa, perquè no et sentis tan sol, estimat amic.
-M'hi vaig comprometre -continues.
I després d'un silenci llarg, acabes de reblar el clau:
-Per tota la vida. 
Tens raó. Et vas comprometre.
Ningú t'ho va explicar, oi? Fa vint anys, quan li vas dir sí, t'estimo,  vull ser el teu home per sempre.
Ningú et va explicar que amb amor no n'hi ha prou. Que calen moltes més coses. Que els petits defectes encantadors es convertirien en manies insuportables. Que el tedi, les obligacions, la rutina t'aniria corcant. Que alguns dies et quedaries més tard a la feina just per no anar a casa, on ja no et fa il·lusió arribar. Que et faria pànic que els vostres fills es facin grans, perquè tens por de perdre el que més fermament us ha unit durant tants anys.
I tot i així, t'hi hauries casat, ho sé del cert, perquè sé que l'estimes, i molt. 
... Ningú és tants anys infeliç al costat d'una persona si no és que se l'estima.

L'estimes, i molt. 
L'estimes, però potser heu fet l'amor quaranta vegades, en vint anys. 
L'estimes.
Però ella no et desitja. 
L'estimes, però per tenir una relació sexual, (sense penetració) has de pidolar carinyo, has de pregar per afecte. I quan ella s'hi avé, ho fa amb aquell posat cansat d'estar-te fent un favor, d'estar fent coses que no li agraden. I arriba un moment que tu te n'atipes, de demanar afecte.

La teva dona et fa sentir un ésser castrat, incomplet  Ho vol tot de tu, menys la teva condició de mascle. El sexe li molesta. No li agrada.
I tu, que l'estimes, has estat molts anys plorant, has fet el possible per trampejar, t'has enamorat d'altres noies, i amb alguna has arribat més enllà del que hauries hagut. Aviat farà un any que vas estar per darrera vegada amb una altra dona, i des d'aleshores ningú s'ha estremit amb el contacte de la teva pell.
Fa gairebé un any que no ets un home complert. Ets un pare, un espòs, un bon company… Ets un trofeu que ella mostra joiosa a la família, el marit perfecte que la germana mai ha aconseguit, el gendre favorit de la sogra.
Ets el seu marit. Però no ets el seu home. Ella no et vol home, la teva part sexuada li va interessar, poc, molt al principi. I d'això en fa molts anys, ja.
I ella et diu papa, i a tu et rebenta que ella et digui papa, perquè ja t'està bé, ser pare, però vols ser molt més. I no ho ets, i et conformes. No dius res, tanmateix a aquestes alçades ja no la canviaràs.
És el que s'espera de tu. 
I ho dius ressignat. 
I jo penso en el teu dolor, i també, amb permís teu, en el dolor d'ella, que sap que no sent per tu el que tu necessites que senti. Que sap que no et fa feliç.
Ets el meu amic, i t'estimo a tu, no a ella. Però penso com de difícil ha de ser la seva posició: saber-te frustrat, saber que necessites coses que ella no sap donar-te.

I no et diré res, perquè no en sé, perquè no sóc qui per dir-te res, perquè el camí aquest l'has de fer sol. 
Tu, mentre, et preguntes si podràs continuar sent fidel a un compromís que no et fa feliç, que enlloc d'ajudar-te a créixer t'empetiteix. Si no t'esquinçaràs per dintre, de tant aguantar.
A vegades desitges fer un pet. Com t'alliberaria que ella trobés algú altre i donés el pas. Algunes vegades has pensat altres coses que no t'atreveixes ni a dir en veu alta.

I en llargues nits d'insomni, amb la respiració confiada d'ella acompanyant el silenci, et preguntes si algun dia podràs ser un home total, amb tot el que ja tens, una intensa vida espiritual, amb inquietuds culturals, amb una feina tan enriquidora... i amb molt plaer per donar i per rebre.
I et preguntes si algun dia trobaràs algú que ho vulgui tot, de tu. 

Tot.