divendres, 3 de juliol de 2015

L'esfera

A vegades he sentit com si la meva vida adquirís volum. Com si fins en aquell moment jo hagués estat una circumferència i m'estigués tornant esfèrica.
M'explico?
El que fins aleshores era pla s'expandeix, cap amunt, més enllà dels meus límits, com si tota jo pogués irradiar llum; i a l'hora cap al centre, al ventre de mi, com si les meves vísceres fossin una porta secreta que duu a un nucli poderós i del qual no veig el final, a la manera d'aquells forats negres que m'han explicat mil cops i no acabo d'entendre.

És quelcom subtil, però preciosament intens.
Repasso els moments en que he sentit això, i han estat moments de gran patiment, la majoria. I algun de molt goig, però els menys.
Potser és una manera de trobar sentit a coses com el dolor o la pèrdua, a les mossegades que em trobo en el camí, però ser conscient d'aquest procés de créixer m'ha anat molt i molt bé per a acceptar amb serenor les tempestes.
Quan ens enfrontem al buit, a la pena, a les llàgrimes. Tenir molt present que les crisis són oportunitats, malgrat fan mal, perquè sempre en fan. Que tot creix esquinçant el present, i res del que val la pena es construeix sense dolor

1 comentari:

Laia ha dit...

Hola, Maria!

Jo també he tingut aquesta sensació, però ho he notat en els moments més alegres.I també penso que en les dificultats hi ha les oportunitats. Realment, no sóc la mateixa persona de fa tres anys, i penso que he canviat en positiu. Quan passes per tempestes, penses que no te'n sortiràs, d'aquesta, però quan ho aconseguixes i mires enrere el camí recorregut, te'n sents orgullosa!

Un petó, gran escriptora!! ;-D
Laia