dijous, 30 de juliol de 2015

Tornar a enamorar-me

Fa tretze anys, quan vaig quedar embarassada den Mateu, vaig tenir, més o menys per aquestes dates, un dilema. 
Jo estava dempeus, a petar d'ones d'una platja que estimo molt, i mirava el Miquel,  que tenia tot just un any i mig, assegut als meus peus. El veia jugar atrafegat a la platja, remenant sorra i xapotejant a l'aigua. 
I jo pensava que no podria mai estimar una altra criatura com estimava aquell nap-buf que agafava sorra a grapades,  s'entusiasmava amb les onades, reia amb la boca ben oberta, s'empassava l'aigua i tossia amb els ulls plorosos sense deixar de riure.
Va resultar que sí. Que és possible estimar un altre fill. No igual, perquè cadascun l'estimes diferent, però va néixer el Mateu, un altre masclot com son germà, i un any després jo tornava a estar a la platja, tenia el Miquel amb el flotador saltant entusiasmat les ones amb son pare, mentre jo alletava el Mateu després del bany (ens banyàvem junts, després li donava el pit i es quedava fregit, dormidet sobre la tovallola, tip i feliç)
I vaig pensar, ostres, tanta por que em feia, i resulta que es podia. Es podia estimar dos fills, l'amor es va tornant gros, i sembla mentida com, quan més en dones, més en tens. 
Perdoneu-me la cursilada. 
Bé, doncs una mica estic igual, ara. 
Quan estava escrivint la meva primera novel·la, pensava mai més. Mai més tornaré a enamorar-me d'una història prou potent com per fer-me oblidar tot, com per posseir-me d'aquesta manera tan poderosa que faci que tot el meu pensament giri al seu voltant. 
Bé. Ara la meva primera novel·la està en vies de publicació (Sí! Me la publicaran!! Ara llibres, a la col.lecció Amsterdam. Quan tingui la data exacta ja us ho diré, això del món editorial va amb una lentitud exasperant)
Doncs, això, que m'he tornat a enamorar, quan em pensava que no era possible.
Una altra història ha trucat a la meva porta. Com em va passar amb la primera novel·la, he estat dubtant de si valia la pena. S'està molt bé deixant que els dies passin mandrosos... escriure una novel·la (i pretendre continuar treballant, tenint família i dormint un nombre d'hores raonables) és un desgast emocional i físic molt intens que fa molt respecte. Ara però, el pessigolleig de la història que em demana ser escrita, s'està tornant en una urgència, un desig, unes ganes brutals de tancar-me amb ella i estimar-la, teixint paraules, arrodonint-la, llimant les arestes, buscant els punts de tensió, el ritme de la història.
O sigui que sí, que és possible. Estimar dos fills, o tornar a enamorar-te prou d'una història com per decidir deixar la comoditat i donar-li forma, i permetre que ella et canviï a tu també, doncs amb la creació, com amb l'amor, mai se'n surt sent la mateixa persona que se n'ha entrat.

2 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Molta sort en el re-enamorament, i també en la novel·la.

Maria Escalas ha dit...

Moltes gràcies, Xavier!