dissabte, 26 de setembre de 2015

El cel

Per a mi, el cel és un lloc on sempre és ara. On no hi ha ahir per enyorar, on no espero perquè tot és, simultàniament, condensat en el meu cor. Un lloc on no he de renunciar, doncs tot està en mi, com aquells forats negres on hi cap, dens i profund, un univers, i ho visc tot a l'hora, vibrant i intens.
El cel és un lloc on encara sento riure els meus avis, asseguts a la fresca la nit d'estiu. I és un lloc on, a la vegada, els meus fills són grans, i en Miquel somriu des de dalt d'un trampolí i en Mateu em mira orgullós després de marcar un gol.
El cel és aquell dia en què plovia i els vidres de la classe es van entel·lar mentre la madre Rufina explicava les equacions. I també és el primer dia que vaig deixar el Miquel a escola. És el dia que els nervis se'm menjaven mentre esperava que el Mateu acabés l'examen al conservatori.
Al cel visc a l'hora el dia en que em vaig enamorar i el que el meu cos s'esqueixava per donar a llum. És el moment en què el meu fill em mira golut, mentre li dono el pit, i el moment en què m'ajuda a encendre les espelmes d'aniversari del seu germà. És el moment en que tinc dues setmanes de vida i m'emboliquen fort perquè aguanti el fred humit i inclement de Pollença, i és aquell agost en què el sol ardent del desert d'Arizona em clivella la pell. Al cel, espero poder viure el dia que vaig començar a caminar, agafada de la mà ferma del meu pare, un jove en aquells moments, i també el dia que vaig acabar la primera cursa de 10 km.
En el cel, puc viure tot això a l'hora. En el cel no m'acomiado de ningú, perquè tots estan aquí, amb mi. En el cel no he hagut de passar per cap desamor: puc estimar tothom sense haver-me d'acomiadar mai.
I per això no hi caben les llàgrimes, al cel. Perquè la gent que estimo és sempre amb mi, ho puc tenir tot, sense renúncies. 
I és que, a la meva edat, encara em costa entendre que a la vida quotidiana s'ha de renunciar per continuar endavant, per donar espai a les coses que vindran. 
Jo voldria poder abraçar encara sa meva padrina. I em costa no fer-ho, tot i que és el preu que he de pagar per aquest present. 
Present que hauré de deixar passar, perquè el futur ve empenyent amb força.
Per això espero que el cel s'assembli a aquest que somio. I pugui estimar-ho tot sense renunciar a res.

2 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Celístia

Roser C.R. ha dit...

Per què serà, que gairebé sempre que et llegeixo, se'm posa la pell de gallina?
Et felicito, de tot cor.
Una abraçada molt forta!