dimecres, 2 de setembre de 2015

Focalitzar.

Fa unes setmanes vaig estar penjada vuit hores a l'aeroport de Barcelona. Va ser realment pesadet. Em vaig comprar una novel·la que vaig acabar aquella mateixa tarda, vaig comprar moltes xuxes, vaig mirar mooooooltes botigues, em vaig perfumar ben perfumada...
Fa molt temps vaig explicar coses que faig quan viatjo en avió. Ho podeu llegir clicant aquí.
Bé, doncs passejant, vaig veure que sota les escales mecàniques que connecten les arribades amb les sortides, hi havia un oratori interconfessional. 
Segons el que posava a fora, era un oratori cristià, musulmà, jueu i alguna més, em sembla que budista, però potser dic mentides. 
A mi sempre m'ha agradat entrar a temples de confessions diferents, i em va picar la curiositat. Com és un temple "universal"?
Voleu que us ho digui?
Horrible. 
L'espai en si consistia en una habitació amb llum artificial i bancs sense respatller. 
No estava encarada absolutament a cap lloc. No hi havia cap símbol, de cap casta. Parets blanques. Desangelat és el qualificatiu més benèvol que li podria donar, i el trio ben a consciència de que em refereixo a un lloc que, a priori, està pensat per a connectar amb la transcendència.
De tota manera, vaig decidir seure per intentar pregar. Darrerament connecto amb moltes realitats que em fan sentir la necessitat d'encomanar-les a Déu.   
Perdoneu si us semblo esotèrica, però no sentia cap mena de vibració, res. No era un lloc especial, em va semblar que els arquitectes van aprofitar un lloc que els quedava "mort" per ficar-hi això, però sense cap intenció de transcendència.
A part, em va fer molt mala espina, perquè no feia ni un minut que era allà i van entrar dos individus estrangers a comptar un feix de diners que duien amagat. Em vaig fer por i vaig marxar.
Em vaig quedar molt fomuda, perquè esperava un enriquiment (sempre ho és, descobrir altres maneres d'espiritualitat) i em vaig trobar una fredor molt gran.
Després vaig pensar que necessitem focalitzar la nostra espiritualitat. Cap a alguna cosa. Que necessitem un símbol, una imatge, o una música, ni que sigui una espelmeta.
No queda progre, però ja és que m'és igual ser moderna. 
Sabeu què m'impedia resar, allà? Potser les vibracions, potser la buidor? No sé. Jo he pregat en esglésies de països en guerra. I he pregat en una banyera d'aïllament sensorial (sí, ho sé, sóc friki... però ho estic deixant!)
No em molestava, doncs, la buidor ni les males vibracions.
He compartit també pregària amb un monjo budista, he pregat en una mesquita i en varis temples cristians, siguin catòlics, protestants, anglicans o ortodoxes.
Em molestava la falta de focalització.
Necessito enfocar, dirigir-me a algú, anomenar-lo, sigui Deu, Adonai, Yahvé, Pare/Mare o qui sigui. 
Necessito dirigir-me a algú.
Per això, perquè aquell espai desangelat, per tenir content a tothom no es dirigia enlloc, no hi vaig poder resar.
Al dia següent vaig veure sortir el sol des del mar en calma. I vaig pregar intensament.

3 comentaris:

Laia ha dit...

Ostres, Maria!! Potser vas estar a punt de desemmascarar una xarxa de tràfic de.....alguna cosa! Jaja
Jo tampoc suporto aquests llocs freds amb mobles i decoració d'ikea, ni tan sols aquestes esglésies i parròquies modernes se se cap personalitat, les tancaria totes....

xavier pujol ha dit...

La història acaba bé. Amb una pregària sincera davant el sol que il·lumina un mar en calma.

Sebastià Alzamora Martín ha dit...

Wls aeroports (especialmente els de Palma i Barcelona) són indrets bàsicamet controlats pel diable. Els dos tios que comptaven bitllets eren empleats de la farmacia d'en Bauzá, fijo.