divendres, 9 d’octubre de 2015

Les coses que costen

Avui he entrat a una botiga on no havia anat mai. La dependenta m'ha atès amb amabilitat i professionalitat. Quan ja havia cobrat, mentre embolicava, em parlava somrient i cordial de les beneitures que parlen les dependentes amb les clientes.
En això que, quan ja acabava, ha sonat el telèfon i ha contestat. Mentre acabava de fer-me el paquet anava dient sí… bueno… un poco mejor...
M'ha donat el paquet, i jo, despistada com anava, no l'he mirat als ulls. 
Quan sortia, he sentit que se li trencava la veu, es posava a plorar i deia.
–Mira, que esto me está costando mucho.
He tornat cap a casa pensant en aquesta noia. Tenia ganes de tornar enrere i abraçar-la fort. De dir-li no sé quina és la teva lluita, no sé què és això que t'està costant, però sé que necessites una abraçada.
He tornat a casa pensant que no havia notat el seu dolor. Si no hagués sonat el telèfon, jo no hauria sabut que darrera la seva amabilitat hi havia una ànima ferida.
Després he pensat en les coses amb les que estic lluitant, amb les coses que m'estan costant, en les ferides de la meva ànima. En tinc unes quantes, i fan molt mal. Molt més mal del que em pensava. Sóc conscient que és el preu que pago per altres coses. Algun cop em pregunto si no pago un preu massa alt. No ho sabré mai, però són les regles del joc.
Sí. Tots tenim coses que costen. Que costen moltíssim. Algun dia se'ns esquerda la veu, o el cor, i necessitem una abraçada.
No sé si la noia de la botiga ho hauria viscut bé, que jo m'hagués fet enrere i l'abracés. A vegades, el dolor es porta per dintre i prefereixes no mostrar-lo a ningú, i menys a desconeguts. A vegades, al contrari, va bé que algú que no sap res de tu et faci costat.
He tornat a casa preguntant-me quant dolor amagat hi havia en els ulls de la gent que em creuava. 
També em preguntava si algú nota el meu dolor.
Per cert, accepto abraçades.

3 comentaris:

Núria Soriano ha dit...

Les abraçades escrites valen, oi? No sé què faria sense la teva tendresa.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Mil gràcies, Núria. I tant que valen! I les telefòniques, també!

Anònim ha dit...

Jo sóc de les que no accepto fàcilment una abraçada!