dijous, 5 de novembre de 2015

Coses que fem les mares que tenim els fills lluny

- Durant molts dies encara vius com si ell estigués a casa, et costa interioritzar que no hi és. Per exemple, pares taula com si ell hi fos. En el meu cas, encara hi ha dies que agafo quatre coberts, o quatre gots, enlloc de tres, i al principi vas a comprar sense tenir clar que, per exemple, no consumim tant pa, si falta un.
- D'altra banda, tens molta menys roba per rentar, estendre, planxar i posar a lloc. Hi ha menys sabates, menys abrics, menys tovalloles per casa. I no, no et fa il·lusió tenir menys feina.
- Et sorprens de com una sola persona pot ocupar tant, no només físicament, sinó també emocional. Et costa passar per davant la seva habitació, o els seus espais. Se't fa estrany veure-ho sempre tan endreçat, per exemple. Jo enyoro sentir el seu violí, i això que no tocava tant com això.
- Constantment estàs pensant què diria ell. Per exemple, en les petites coses que li feien gràcia. O penses ara diria tal cosa. Ara riuria d'aquesta manera. Ara...
- Algun dia et quedes embadalida mirant una foto de quan era petit, i et preguntes com és possible que hagi passat tan ràpid, com és possible que estigui tan lluny de tu, què estaves fent mentre ell creixia tant i es veia valent per marxar mar enllà. 
- I voldries tenir braços molt llargs, per travessar terres i oceans, i amanyagar-lo en els moments durs que saps segur que està passant, tan lluny dels teus braços que abans ho curaven tot. I ja entens que és pel seu bé, però t'hauria agradat retenir-lo una mica més, perquè el veus petit, encara que faci temps que s'afaita.
- Estàs tota l'estona pendent del telèfon, per si ha dit alguna cosa al grup de what's up de la família, o per si ha penjat alguna cosa al facebook, o per si t'ha trucat.
- Quan pel carrer et trobes els seus amics te'ls mires amb tendresa, et preguntes si ara fa l'embalum que fan ells. Reprimeixes les ganes de dir-los envieu-li coses, digueu-li coses.
- Poses al telèfon una aplicació per saber la temperatura que fa allà on està, i la mires cada matí. I algun cop li has enviat un what's up a les 7 del matí dient-li "abriga't", i et fa por que t'enviï a pastar, però ho fas igualment.
- I després penses en la quantitat de nois i noies que marxen a estudiar fora "no-n'hi-ha-per-tant", et repeteixes com en un mantra. Us podeu enviar whatsups, podeu trucar-vos per l'skipe...I penses en els aventurers que marxaven a Amèrica, al segle XVIII... i en les seves mares. I no entens com ho podien suportar, perquè a tu l'enyorament hi ha dies que et fa mal físic.
- Alguna vegada, fent canvis d'armaris o simplement endreçant, trobes una peça de roba seva, i l'ensumes amb avidesa.
- Quan fas la compra de la setmana i al súper passes per davant les seves galetes favorites tens una punxada d'enyorament.
- Hi ha dies durs, i també dies duríssims: el dia del seu sant, o aniversari, o algun dia que, per la raó que sigui, és especial. I aquell dia plores molt, per qualsevol fotesa.
- I és que malgrat estàs molt contenta per ell, i molt orgullosa de com ho està fent, de com de bé se'n surt, tens molta plorera, i és una barreja tota rara de pena i d'alegria que no saps explicar.

(Aquest post és inspirat per aquest altre)

2 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Imagina l'abraçada del dia que torni.

Encarna Hernandez ha dit...

Es peciós aixo que has escrit, una abraçada.