dilluns, 7 de desembre de 2015

El mal negoci

Vas aparèixer a la meva vida com un àngel, per sostenir-me quan tot s’ensorrava. Tu eres només la mare d’uns bons alumnes, però quan vas saber que a la meva mare li havien diagnosticat un càncer, em vas venir a buscar i, amb la teva veu de mel em vas dir:
–Jo he sobreviscut al càncer. 
I em vas fer costat d’una manera ferma, segura, càlida, acollidora, en els moments més aspres estaves tu, per fer-me costat, a mi, a una persona que gairebé acabaves de conèixer. 
Ja ho té, aquesta malaltia: fa aparèixer àngels, amics que recullen les teves engrunes i les tornen a apedaçar per ajudar-te a continuar endavant. Quan jo ja no podia més apareixies tu, la meva super Txelo. Un dia et vaig dir que només et faltava la capa.

Ens vam prometre que ho aniriem a cel·lebrar, quan ella estigués curada. No va poder ser: per una d’aquelles males jugades del destí, la mateixa setmana que vam saber que la meva mare estava curada, a tu et van dir que havies de començar el segon round.
Recordo que era la setmana del comiat de batxillerat de l’Enric i tu estaves seriosa, però mantenint el tipus. Ja ho sabies, que et tocaria tornar a arremengar-te i lluitar, però no volies enterbolir la festa del teu fill. Tenies molt clar que, en un procés de malaltia com el teu, hi ha d’altres “malalts”, la gent que t’estima i que pateix amb tu. I els volies protegir de totes maneres.

De fet, també a mi em vas voler protegir. Em vas dir que crear llaços amb tu era un mal negoci. Sabies que potser tocaria plorar, i em volies advertir. Jo et vaig dir que el mal negoci era no estimar-te. I de cor et dic, com et diu la Montse, a qui també vas voler advertir, que ha valgut la pena. Tant de bo tots els mal negocis fossin com aquest.

Durant tot aquest temps he estat testimoni de la teva lluita. De la força. També d’alguns moments de defalliment, però sempre recerca tossuda de l’esperança, mira que ets tossuda, eh?

I és que la mort t’ha guanyat, però no t’ha vençut, no ha aconseguit derrotar-te. Ha arribat a buscar-te, traidora, i t’ha trobat plena de vida, lluitant amb ungles i dents. Perquè ets una campiona.

Aquests darrers mesos, quan ja racionaves les visites, teníem una intensa comunicació pel what’s up. Cada matí ens enviavem petonets, algun acudit, una frase d’ànim. Em llevava contenta, sabent que m’hauries dit alguna cosa. Ara m’està costant molt posar en marxa el telèfon pel matí, i no trobar cap what’s up teu.

Ja a Sant Jaume, un dia em vas enviar una foto del campanar de Santa Maria, que es veia des de la teva habitació. A mi em va fer gràcia, perquè des del balcó de casa meva també es veu, i et vaig enviar una foto, també jo, des del balcó de casa.
I et vaig dir, mira, mirem les dues el mateix, des de la meva banda es veu així. 

Una mica això és el que passarà a partir d’ara. Mirem les dues el mateix, encara. Però cadascuna des de la seva banda. 

Txelo: miraré el món que tu estimaves des de la meva banda. Tu el miraràs des de la teva banda. Estem unides en la mirada. Cada matí, quan surti a mirar el mar i la ciutat que encara dorm, pensaré en tu i rebré el teu amor, des d'allà on ets ara.

Em sento estimada i acompanyada per tu.
I vull agrair-te l’immens luxe d’haver-te tingut, el gran regal d’aquest mal negoci.


4 comentaris:

Lita ha dit...

Precios Maria, petons per a tu i la Txelo

Maria Caceres ha dit...

Maravilloso María, escucharte en la despedida y leerte ahora.
Me siento muy identificada con todo lo que has expresado, especialmente "lo presente que ella estaba con sus afectos" y que decir de los WhatsApp.. ya los extraño
El último encuentro especial que hicimos fué una cena en Mataró, aquella en la que te habló de mi; porque quería que yo continuará cantando.. ella tejía historias de encuentros
Gracias por poner en palabras la esencia de la Txelo

Un fuerte abrazo
Maria

Pep ha dit...

No ens coneixem de res , pero de tan en tan miro i llegeixo blocs que vaig seguint.
No em puc estar, i disculpa la intromissio, de expresar el que sentit al llegir-te.
Crec que hi ha persones que son com regals que em de guardar com tresors trobats,
Com gotes de pluja en terra que pateix, com un clar de nuvols en una nit de tempestes.
Al pas del temps et dona l'opurtunitat de trobar aquests tresors i de perdre'ls, evidentment.
Pero creu- me si et dic que la vida val la pena viura- la per desar aquests regals que tenim la sort de trobar.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Lita, Maria, Pep, perdoneu que no hagi contestat fins ara... no vaig veure els vostres comentaris.
Lita, moltes gràcies pel teu afecte. Maria, continua cantando. Aún ahora, casi cuatro meses después, miro el teléfono por la mañana y pienso en ella.
Pep, gràcies per participar, no és cap intromisió. Sí, la vida val la pena de viure... Fa mal, però val la pena.