dijous, 17 de desembre de 2015

Nit de Nadal amb lluna plena

Llegeixo que enguany la nit de Nadal hi haurà lluna plena, i que no n'hi ha, en nit de Nadal, des de l'any 77. 
No sé si és veritat o una d'aquelles xorrades del facebook, que cada poc temps treu la notícia que "enguany, per primer cop en tres-cents, hi ha un mes amb cinc dilluns....".
Però m'ha fet gràcia, perquè recordo una nit de Nadal amb lluna plena, i per l'edat que tenia, suposo que seria aquella.

Havíem anat a matines a Campos. Recordo que el cant de la Sibil·la, com sempre, em va terroritzar. Després, quan el capellà (suposo que era don Guillem Dometo) es va posar a parlar d'aquella manera que parlava, com si no tingués ganes, em vaig quedar adormida a la falda de la madona Ventura, que era una veïnada de la meva padrina que jo estimava molt. La madona Ventura duia un abric molt raspós, però jo era petita, era molt tard, la missa era molt llarga i la veu del capellà molt monòtona.
D'aquelles matines només recordo això: L'abric de la madona Ventura, la veu avorrida del capellà Dometo, i el cant tremolós de la Sibil·la. Suposo que la tremolor de la sibil·la era provocada pels nervis, però a mi em semblava amenaçant. 
I de després, sortint al carrer, el fred viu, gairebé com fulles d'afaitar clavant-se a les galtes. Caminar fins el cotxe parlant, el taconeig de la meva mare i la meva padrina a les llambordes. A mida que ens allunyàvem de l'església hi havia menys gent, i s'anava imposant el silenci. Algun gos bordava en sentir-nos passar.
I entaforar-nos en aquell 850, tots estrets. Jo ja m'havia desvetllat. Estava a la banda de la finestra de darrera el conductor.
Sortint del poble la vaig veure, una lluna enorme, rotunda, beneint serena el pla, la terra roja de Campos. Lluny, però perfectament reconeixedor, el cementiri. Veia el camí de xiprers que hi duia, i la cúpula que hi ha al mig. La llum blavosa, la meva son, el fred intens... El cotxe s'allunyava, i jo mirava enrere, i vaig tenir ganes de caminar en silenci entre les tombes en les quals no hi tenia, encara, ningú estimat. No per morbositat, jo sempre vaig ser una nena més aviat poruga, però és que el polsim de llum de la lluna i l'estampa del cementiri solitari, en aquella nit vibrant, era d'un romanticisme escruixidor.
No vaig gosar demanar al meu pare que s'aturés,  tot i tenir-ne moltes ganes. Altres vegades, ja de gran, he aturat el cotxe en alguna d'aquestes carreteres de la Mallorca profunda, per assaborir la nit. Però en aquell moment no se'm va acudir demanar poder retenir aquell moment, i segurament tardareu més vosaltres en llegir aquest post que el que va durar en realitat.
Al cotxe feia fred (estem parlant d'un 850 dels anys setanta...) I no teníem ràdio, tothom callava, i jo mirava per la finestra, el poble ja havia quedat lluny, els ametllers apareixien i desapareixien del meu camp de visió amb una precisió rítmica, i trobava que era una nit tan bonica que feia com ganes de plorar i tot.

Sabeu d'aquells moments que, quan passen, tens la certesa que recordaràs tota la vida?
Doncs això em va passar aquella nit llunyana, i va ser la primera vegada en la meva vida, amb set anyets, que vaig tenir consciència de que el temps passa i que algun dia recordaria aquell instant. Cada nit de Nadal hi penso.
Potser aquesta nit de Nadal intento fer el mateix. Ara que ja sóc gran, aturar-me a mirar la lluna, sense fer res més que assaborir el moment. 
No pretendré que sigui tan maco com aquella primera vegada. Una cosa que he après és que quan intentes repetir moments màgics sempre surts amb una decepció.
Per tant, hi seré, i no demanaré res més que ser-hi. Com quan vetlles un infant, i no fas més que mirar com dorm, sense voler destorbar la seva pau, sense voler intervenir, sense demanar res més que la infinita gràcia de veure'l. 
Aquesta nit de Nadal, la lluna i jo tenim una cita.