dimarts, 15 de desembre de 2015

Tirant milles

La setmana passada em va passar una cosa que tots els corredors hem patit:
Vaig anar a córrer. No vaig fer cap cosa excepcional, però tornava satisfeta, arribes a una edat en la que et conformes amb què, després de córrer, no et faci mal res. Però quan em vaig treure els mitjons, vaig veure que estava ferida: duia una ungla massa llarga i m'havia fet mal al dit del costat. 
El més curiós és que no em feia gens de mal, tot i l'aparatositat de la sang, molta, massa com per no haver-la notat, ja no el mal, que també, sinó la humitat. 
Com és que mentre corria no vaig notar que se m'obria la carn i que sagnava? Encara ara no m'ho explico, perquè després, un cop dutxada i vestida, em molestava, em feia mal per caminar, i encara avui me la noto.
No ho trobeu estrany?
Després m'he posat a pensar en la vida. 
A vegades aguantem una situació sense adonar-nos que ens fa mal. Anem tirant milles, avançant, tenim feina, hem de tapar forats, no ens escoltem, no parem atenció als senyals del nostre cos, a la insatisfacció de la nostra ànima. 
Ara no, ara no toca, diem als avisos, mentre avancem, ja ens aturarem quan puguem.
Anem fent, i anem aguantant. I quan finalment ens aturem, ens descobrim molt més ferits del que ens pensàvem.

Hi he tornat a pensar, després de tenir una conversa amb algú que ha trencat una relació somorta. Feia anys que no era feliç, que avançava d'esma. Que no estava notant com se li obria la carn, com se li esquerdaven els somnis, com els dies li passaven un darrere l'altre sense alegria.
Potser el que li passava és que no ho volia notar. És dur, a segons quines edats, acceptar que t'has equivocat.
Qui sap.
Ara, però nota el mal.
Li fa mal la solitud. I no se n'adona que és només la cicatriu.



4 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Hi ha companyies que fan mal. Hi ha solituds que també... veritablement a algunes persones se'ls fa és difícil triar bé.

pons007 ha dit...

No es estrany això de no notar el mal en calent ja que la part del cos està ocupada realitzant un esforç físic i no es fins quan “es refreda” quan la sensació de dolor apareix, es un dels molts sistemes que té el cos de funcionar en situacions límit.

Lita ha dit...

M'agrada la comparació que fas Maria. Un petó

Maria Escalas Bernat ha dit...

Xavier, tens tota la raó del món. Però potser pitjor que estar sol és sentir-se sol estant amb algú, no?
Pons007. Sí, el mal físic funciona així.
Però com és que amb el "mal espiritual" no ho tenim tan clar?
Lita, moltes gràcies. El teu blog m'agrada moltíssim!