diumenge, 22 de març de 2015

El gra de blat

Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit            
(Joan, 12, 24)

El que més m'agrada de l'evangeli és que és polièdric. Que el pots anar llegint i rellegint, i et vas fent gran, i vas trobant cada vegada interpretacions noves.
L'evangeli d'avui, per exemple. 

El gra de blat ha d'enterrar-se, per donar fruit. Ha de morir.
I mireu que fa anys que el llegeixo, eh? Però avui, ves per on, m'ha dit coses noves. 
Perquè sabeu? Sempre havia pensat en el gra de blat, dormint feliç a la terra, en un espai tebi i humit, que el farà donar molt fruit, créixer i obrir-se a la primavera. Me l'imaginava, rebent el so esmorteït dels ocells que canten a la superfície, el pessigolleig dels escarabats nerviosos, l'escalfor del sol llunyà i amable.
Però avui m'ha donat per pensar que potser no. Que potser ningú va avisar al gra de blat que enterrar-se li faria mal, que no seria un abandonament feliç. Que potser la terra no és acollidora, perquè les estelles de la gebrada el fereixen. Que per donar fruit, el gra de blat s'ha d'esqueixar, ha de patir, ha de perdre la seva forma, ha de diluir-se, desfer-se, desaparèixer.
Que per arribar a donar fruit havia de patir. Que potser qui el rega seran les llàgrimes vessades, i també les no vessades.


Cal confiança, doncs. Perquè a vegades, quan la teva pell s'esquerda, potser et planteges si calia enterrar-te. Si realment els fruits que pretens donar valen tant dolor. Mires al teu voltant, i com que no saps les altres llavors enterrades i esqueixant-se, et preguntes si no estàs fent un sacrifici excessiu. I més quan tens la certesa que els teus fruits potser no sabran mai el dolor que t'han costat, que potser ningú agrairà, (perquè ben poca gent sabrà) les teves renúncies.

L'humil gra de blat, poruc i trist, no sap que també l'eruga pensa que és el final, que tot s'ha acabat, instants abans que s'enlairi la papallona lleugera, obrint-se feliç i despreocupada a la llum i el color.

diumenge, 15 de març de 2015

Prega per mi

Li he demanat a una persona molt estimada que pregui per mi. 
Sé que ho farà. Em sento acompanyada. Fa temps que tenim una trobada pendent, i no sé ben bé si els desencontres de la vida moderna, les convencions o la tirania de l'estrés farà que la trobada que fa massa que espera hagi d'esperar més. Però sabem que quan ens trobem no caldran gaire paraules per sentir-nos propers, que el temps no ens erosiona, que poden més les ganes que els silencis. 

De mentre, li he dit prega per mi, jo prego per tu. Tots dos ho necessitem. 
I ara em sento, dins la voràgine del final de trimestre, intensament acompanyada. Continuo amb el munt de feina, amb les incògnites que couen, amb la ràbia perquè la vida no és com jo volia. Però no em sento tan sola com fa una estona, ni tan estressada, ni tan trista. 
Perquè sé que hi ha algú, en la distància, que em té present i m'encomana al Senyor. 
(Els ateus podeu dir "que m'envia energia positiva")
Doncs això. 
Que gràcies, estimat.

divendres, 13 de març de 2015

Divendres 13 de Març



També era divendres 13, aquell Març de 1987. Jo tenia disset anys.
Tornàvem d'assajar una cantata de Haendel, i arribant a casa ens vam trobar tothom despert. En aquella època no hi havia telèfons mòbils, i el meu pare no sabia exactament on assajàvem: ningú ens havia pogut avisar que el meu padrí Guillem, el pare de ma mare, havia mort sobtadament, d'un infart, mentre assajaven una obra de teatre. 
A mi mai se m'havia mort ningú, encara. La mort era quelcom que passava a la gent de lluny, als avis dels altres, era una teoria que a mi no m'afectava.
La primera mort propera, com el primer amor, deixa una petja inesborrable.
Tinc un record molt viu, d'aquella nit. Quina impotència, ser a Barcelona i saber que tens un mort esperant a Mallorca. L'endemà, de matinada, vam anar a l'aeroport, i vam arribar a Campos, emboirat i més trist que mai, a primera hora. Aquell any la primavera es feia de pregar, i els carrers ens van rebre humits i silenciosos. Jo estava com en un núvol, no m'ho podia creure, tot i veure'l en aquell taüt que a mi em va semblar espantosament gran per a un cos tan petit.
Em semblava injust. Que ell hagués acabat el camí tenint tantes coses encara per fer, amb la feina a mitges, quan al seu voltant hi havia vells molt malament que havien perdut la dignitat i la consciència i malgrat tot continuaven vivint.

Em semblava injust, i no sabia que aquesta ràbia no era més que una preparació per la que sentiria al cap de pocs anys, quan una altra mort injusta, aleatòria, cruel i sobtada m'arrabassés de l'adolescència i em posés de cop i sense avisar, d'una revolada, a l'edat adulta. 

Recordo aquells dies, aquell fred inhumà que em feia tensar l'esquena i m'eriçava els cabells del clatell, l'avidesa amb què mirava el rostre del meu padrí sabent que mai més el tornaria a veure, la sorpresa de veure'm serena davant la pena immensa, el dolor gairebé físic que vaig sentir quan ens van fer fora de l'habitació per tancar la caixa, i vam sentir el so implacable de la tapa que en cloure's condemnava el meu avi a la foscor eterna.
M'esperava la pena en adonar-me'n, al cap de ben pocs mesos, que ja no recordava la seva veu. Quelcom tan seu, i que es va dissoldre en els plecs del record, com el sucre en el mar. Després, algunes vegades l'havia somniat, i havia estat un regal: en el meu somni el meu padrí continuava tenint la seva veu, i jo, talment a la vida real, no era conscient que no tornaria a escoltar-la, i no parava atenció al que m'era concedit: tornar a sentir-lo. En despertar, però, la seva veu s'esvaïa i no podia retenir-la.

Em sap greu que hagués mort tan jove, perquè no em va donar l'oportunitat de tenir una relació més igualitària amb ell. Va morir quan jo encara no podia tenir-ne cura, no vaig poder dur-lo mai al metge, com vaig fer amb tots els altres avis. Com m'hauria agradat ajudar-lo a seure al seient de davant del meu cotxe, cordar-li el cinturó mentre ell renegués de la seva poca traça (aquells vatua'l món que amollava!) i conduir amb destresa per la gran ciutat mentre ell amb els ulls oberts i subjectant l'agafador de la porta em donés ordres i em digués ves alerta!. Com em conhortaria el record de la seva mà tremolosa en el meu braç segur.
No va poder ser. El meu avi no va arribar a ser vell, i no va veure'm a mi de gran. No vaig poder mai asseure'm a tenir una conversa d'adults, no va ser a temps de parlar-me dels seus pares, no va arribar a saber què era de la meva vida. Confio en que ara se sentiria orgullós del que sóc i del que faig. Veig en mi moltes espurnes seves.

Ara me n'he adonat que ja fa gairebé trenta anys, d'aquell divendres 13 de Març. M'estic fent gran.


dimarts, 3 de març de 2015

Per la Carmen

L'altre dia em vas dir que escoltes tot tipus de música, des de Beethoven a Rock. 
Per això, abans de començar a llegir aquesta carta, vull proposar-te aquesta audició.
És el primer temps de la sonata per a violí i piano "Primavera" de Beethoven.



Deixa que la música et rellisqui per les oïdes, coll avall, cap al cor. Respira fons, tanca els ulls, rep la carícia del violí i el piano, i assaboreix-la. 
Escolta-la tranquil·lament, i quan acabis, continua llegint. 

***
Ja has acabat? Segur que t'ha agradat, oi?
Quina impressió t'ha donat? T'ha semblat alegre, lluminosa, com la primavera?
Estimada Carmen: aquesta obra la va composar Beethoven en un dels moments més foscos de la seva vida. 
Estava passant una depressió.
Com tu.
I no n'hi havia per menys.
Saps què li passava? Que s'estava quedant sord. Les molèsties que tenia de feia molt temps, s'havien anat fent més i més insistents, i va haver d'acceptar-ho: No hi tornaria a sentir bé mai més en la vida. Fins aleshores havia intentat dissimular-ho. Es tancava a casa, per tal que la gent no notés que no hi sentia, perquè a vegades la gent el saludava pel carrer i ell no contestava. Per això té aquesta fama d'antipàtic, pobret!
T'imagines? Un compositor com ell, enamorat dels sons, renunciar a  l'harmonia, a la melodia, al regal pels sentits que és la música. Havia construït tota la seva vida al voltant de la música, i ara el destí cruel li arrabassava l'únic que realment el feia feliç: poder gaudir-ne.
No podia més. Es va tancar a un poblet de prop de Viena, que es deia Heiligenstadt. En aquells dies, va haver d'acceptar la seva dissort, i va redactar una carta als seus germans, que es coneix com el testament de Heiligenstadt. Beethoven va amagar aquests papers a un calaix secret de l'escriptori, i no els van trobar fins després que s'hagués mort, al cap de molts anys.
En aquests papers, explica el seu dolor, físic i espiritual, la seva desesperació. No tenia més ganes de viure.

Però... hi ha una cosa que el va empènyer a continuar endavant. Encara estimava la música. I malgrat ell no la pogués escoltar, podia oferir-la a la humanitat. Encara tenia coses a donar al món. Encara podia lluitar contra la crida del destí.  
Beethoven va superar-ho, i després d'allò va escriure molta més música, bellíssima, que ens ha acompanyat en tants moments, feliços i desgraciats. 
Jo, però, li tinc una especial predilecció a la sonata Primavera. Perquè parla de la tossuderia de buscar la felicitat, malgrat tot et vagi en contra. 
Benvolguda Carmen. 
Tu també tens encara moltes coses per dir, per donar, per sentir. Amb catorze anys, tens tot el món per davant, i t'asseguro que te'l menjaràs. Ja t'ho vaig dir l'altre dia: les qualitats que faran de tu una dona feliç, són les que ara et fan una noia tan vulnerable: la teva sensibilitat, la teva gran passió.
Com Beethoven, tu ara estàs passant per un moment molt fosc. No trobes la llum enlloc, no saps per on tirar, no entens per què a tu t'ha de passar això. Et sap greu estar com estàs, perquè saps que fas patir als que t'estimen. Lluites contra la pena, que és com una aranya grossa i peluda que se t'enganxa al coll i no et deixa respirar.
Saps per què sé com et sents? Perquè jo també he passat una depressió, i com jo, moltes més persones de les que t'imagines hem passat per aquí. 
No estàs sola, Carmen. Estàs malalta, simplement. I t'asseguro que encara que et costi de creure, et curaràs.
No estàs sola, Carmen. T'ho repeteixo.
La depressió es cura.
I saps què? Després de tot això, que són els dolors del part de la nova Carmen, la Carmen que naixerà sabrà trobar mil raons per viure i ser feliç.
Confia en mi, Carmen. Ara et costa de creure, perquè la malaltia t'impedeix de veure-hi clar, com els miralls quan s'entel·len, però t'asseguro que tornaràs a ser feliç, i ho seràs molt.
I com Beethoven, després de tot això, escriuràs a la teva vida pàgines bellíssimes.
Ja veuràs com sí.
I potser algun dia, d'aquí a moooolts anys, una amiga teva et dirà que la seva filla està passant una depressió, i tu voldràs ajudar-la, i qui sap, potser et sortiran millors paraules de les que em surten ara a mi.